[Lliçó inaugural del curs 2004/2005]

Estimat Sr. Bisbe, benvolguts companys de claustre i alumnes, amics i amigues:

Després de pensar-ho un poc em va semblar que anit era més oportú parlar de la resposta de Jesús a Joan Baptista que no del programa teòric que proclamà a la sinagoga de Natzaret, que encara era en infinitiu futur (“anunciar la Bona Nova als pobres”) mentre que la resposta que envià a Joan Baptista és en present (“els pobres reben la Bona Nova”). Aquesta nit no m’interessa parlar d’un programa d’acció social cristiana, sinó del procés i les reaccions que se senten en el cor de qui anuncia aquesta Bona Nova als pobres.

No conec del tot els sentiments ni les reaccions de Jesús quan acomplia aquesta missió amb els pobres, coneixem, això sí, el seu goig, la ràbia, la paciència i poca cosa més. Jo sé els sentiments i les reaccions que he sentit i compartit en els meus 25 anys de feina o missió entre els marginats, 14 a es Jonquet, 23 a la presó, 10 a Siloè i 4 a Zaqueu. Com ja vos he dit tot quan sé de la Paraula de Déu en aquests 44 anys de docència bíblica, aprofit avui per comentar-vos el que he viscut i après en l’altra vessant, la dels exclosos i marginats. Voldria parlar-vos amb aquell to que el meu mestre, el pare Luís Alonso Schökel, descriu en la seva introducció a l’Eclesiastès amb aquestes paraules: “En el momento en que experiencia y reflexión se constituyen en fuente de conocimiento y enseñanza, se siembra la semilla de la crítica”. Tant de bo que la formulació de la meva experiència d’aquests 25 anys amb marginats, ajudi als qui venen darrere a no cometre els meus errors i a trobar nous camins i  recursos per respondre amb l’estil de Jesús als nous reptes i pobreses de la nostra societat.

1.- Anam als pobres per vocació?

La majoria dels qui servim als pobres des d’una perspectiva cristiana crec que pròpiament no ho feim per vocació. En general som més bé persones dedicades en principi a altres tasques, sens dubte importants i necessàries (unes més que altres), però que un bon dia o una temporada ens topam amb un sector de la pobresa concreta i llavors se’ns planteja la pregunta de si seguim aprofundint, si alternam els dos quefers o si optam decididament per un dels dos. Si l ‘alternativa no se’ns planteja amb força, vol dir que els pobres encara no ens han interpel·lat prou o que consideram l’altra tasca més important. També pot ser que les circumstàncies personals no permetin el canvi i falta saber fins a quin punt depèn de nosaltres mudar-les. Volia dir que, generalment, no som nosaltres qui decidim anar seriosament als pobres per vocació, sinó que quasi sempre són ells que compareixen a la nostra vida, ens criden i exigeixen resposta.

2.- El procés de canvi

Si ens deixam interpel·lar pels pobres, fins el punt de dubtar i canviar d’opció de vida amb conseqüències notables, llavors començam un procés -jo diria una altra conversió- que en primer lloc afecta a la concepció de Déu que teníem abans. Aquí consider que s’inclou el bessó de la qüestió, en la pregunta del salm 42 (41) , 4 “On és el teu Déu?”, perquè nosaltres no sols som uns professionals de la solidaritat, uns amics dels pobres (que no seria poc...), sinó qualque cosa més: som evangelistes que, en nom de l’Església de Jesús, rebem d’un bisbe la missió de “portar la Bona Nova als pobres” (Lc 4,18). Doncs bé, la meva primera experiència fou sentir-me amb les mans buides i sense paraules que ells poguessin entendre. Jo sabia fer feina a altres indrets i tenia missatge per a altres auditoris, però aquells marginats no tenien orelles per a entendre’l. Si parl de mi no ho faig per narcisisme, sinó per animar aquells qui en situacions semblants experimentin la primera i feel companya d’aquest camí: la impotència. També insistesc que la resposta als pobres des de l’Evangeli no comença sols per donar-los menjar, vivenda, feina, salut... (això també ho intenten Creu Roja i altres entitats). La nostra resposta comença pròpiament en nosaltres mateixos, és la resposta a la pregunta que els pobres ens formulen sense paraules: “On és el teu Déu?”. Els babilonis ho demanaven amb orgull als desterrats, com si Jahvè fos més dèbil que els exèrcits de Nabucodonosor. Els pobres ho demanen amb l’exigència de qui pateix a tothom que pretén creure en Déu: “On és el teu Déu?”

Quan després de tantes vivències profundament impactants devora els pobres tornam a ca nostra i pregam a Déu, sorgeix la mateixa pregunta que el dimoni feia a Jesús al film “La pasión”, dirigit per Mel Gibson, a l’ hort de Getsemaní: “On és el teu Déu? ”.

3.-El Creador de l’ordre i el Salvador del món.

Generalment, els qui ens consideram alegrement normals quan aprofundim en el món de la marginació, o sigui quan duim anys darrere o devora els exclosos, sabem històries i som testimonis de fets que mai haguéssim cregut possibles. Llavors, evangelitzar dins aquests desastres, per dir-ho amb una paraula molt suau, requereix tot un altre estil, llenguatge i categories dels que habitualment feim servir en la societat que anomenam normal, perquè amb tots els avantatges que ens han donat la disciplina, l’esforç i la cultura en les quals ens formaren, aprenguérem valors i principis fonamentals que ordenen la nostra fe i la vida. Déu creà el cosmos anul·lant el caos, aquest Déu és habitualment el nostre: el Déu de l’ ordre. Però els marginats són les criatures del caos, molts d’ells des d’abans del seu naixement, i sempre han viscut i viuran dins un caos i amb un valors totalment diferents dels nostres. Per exemple, nosaltres tenim la veritat com un valor fonamental, en canvi a molts d’ells sols els queda la mentida com a únic recurs per sobreviure i per tant el nostre Déu de l’ordre no encaixa en les seves vides.

Afortunadament la Paraula de Déu ens mostra també un altre Déu: el de la Salvació. És el que tapà amb fulles de figuera la nuesa d’Adam i Eva, el que marcà Caín en el front per tal que ningú el matàs, el qui tancà l’arca de Noè per defora per assegurar-se que no tenia encletxes, és aquell senyor que fa un sopar de noces i vol que la sala estigui ben plena i per això convida tothom, dolents i bons, el que paga amb el mateix jornal a tots els obrers de la vinya, tant si hi han treballat tot el dia com si sols hi han estat una hora i, sobretot, és el pare que fa una festa quan el fill, empès per la fam i no per cap altre sentiment, torna a ca seva després de tudar tota la seva  hisenda. Aquest Déu el descobrim devora els pobres, però integrar-lo de veritat en la nostra fe tan profundament com hi duim l’altre no és un procés fàcil.

4.- L’exemple de Job.

La brega que aquest patriarca sosté amb Déu consider que és molt il·luminadora en tot procés de canvi o de creixement de qualsevol creient. El problema no està en Déu, sinó en la imatge que d’Ell ens han inculcat o ens hem format. Aquesta concepció de Déu és el paradigma damunt la qual hem fonamentat la vida. Aquest referent ens dóna als creients sentit i seguretat, Ell és la clau hermenèutica de tot quan vivim, patim o desitjam. Quan aquesta imatge del nostre Déu no sabem com aplicar-la als nous plantejaments que la vida ens presenta, es produeix un buit existencial que provoca dubtes fonamentals, soledat, agressivitat i frustració. Com que la vida no perdona i exigeix canvi i creixement, ens arriben sacsades fortes i llavors la temptació és d’ignorar-les o pretendre donar-li’ls resposta des del concepte anterior de Déu, tot i veure que no dóna resposta convincent als nous plantejaments. Es requereix valentia per acceptar aquesta realitat. Molts es defensen filtrant la interpretació de la realitat de tal manera que no fereixi la seva comoditat; altres no saben o no volen cercar una ajuda que els alliberi de la seva situació de malestar, per no saber encaixar la nova realitat amb el Déu vertader, i conscientment es resignen a viure amb una certa mentida interior que els classifica en el país dels morts, encara que aparentment pretenen fer veure que són vius. No tothom creu que duim dins nosaltres una imatge de Déu que sempre tendrà algun aspecte incomplet, per no dir fals o idolàtric. Quan aquest conflicte es produeix, és una sort poder-lo compartir amb qui l’ha passat i tenir un profund coneixement de la Paraula de Déu per atrevir-nos, com Job, a cercar un altre Déu amb totes les seves conseqüències.

Els exclosos promouen, sota el meu punt de vista, aquest procés de creixement i són el motor que fa avançar la nostra llibertat vers una situació més a prop del Déu vivent i vertader, Pare d’ orfes i defensor de viudes (Sl 68 (67), 6).

5.- El Déu de la misericòrdia.

Durant molts anys dins aquella segona galeria de la presó vella (on hi estaven els presos de més llarga condemna, els més reincidents i els considerats més perillosos), em preguntava amb angoixa: Què fa Déu dins la presó?. Era el desordre, el dolor, la misèria, la injustícia i de vegades la pudor que m’impedien situar una presència de Déu enmig d’aquell infern. Ho tenc molt reflexionat i vaig publicar els meus pensaments sobre aquesta pregunta en un escrit que, per a sorpresa meva, ha tengut ressò més enllà de les nostres fronteres.

El primer que me ve al pensament és que Déu estima entranyablement aquests fills seus que encara no saben que ho són. M’he convençut plenament de tal amor quan he fet cap per a enterrar-ne alguns que no tenien ningú en el món, ni tan sols per identificar-los davant del jutge quan els han trobat morts en el carrer. Ara pens amb noms i dates concretes, feia anys que els seguia i, coneixent les seves dissorts, misèries, delictes i víctimes, vaig arribar a la conclusió -per a mi certa- que, en cloure els ulls, sentiren aquelles paraules: “Vine, beneït del meu Pare”. Era evident que ja els bastava amb el que havien patit i fet patir en aquest món pervers i que ja els tocava un poc més de benestar a l’altre.

Aleshores, Déu necessàriament és misericordiós perquè és just; no seria condret si no ho fos. Com el pare acollí el fill pròdig, no perquè s’ ho meresqués sinó perquè era un bon pare, obrant així feia allò que li tocava fer, cosa que no entenem quan som de la confraria del germà major, que són majoria. Són els exclosos i marginats qui ens ensenyen el rostre de Déu Pare. El món no entén altra justícia que la representada pel germà major, però Jesús ens revela la justícia de Déu que és misericòrdia perquè Déu és amor.

“En l’Evangeli es revela la justícia de Déu”, diu sant Pau (Rm 1,17). Aquesta paraula, dikayosine (justícia) que Luter entenia com a justícia vindicativa i a posta sofria tant, cal mantenir-la com en el text original, sense adjectiu, perquè la justícia de Déu s’identifica amb el seu amor essencial i misericordiós. O sigui que perquè Déu és just a posta perdona, con diu sant Anselm. Si la seva justícia fos la vindicativa, hauria de condemnar el pecador, cosa que no fa sinó tot el contrari, doncs Déu no sols és el que garanteix l’ orde, sinó també el que salva el desordre.

En el nostre món, tan abundant en recursos i tan mal repartits per egoisme i avarícia d’alguns, tot el que sigui rescabalar la igualtat entre els homos és fer justícia, a posta, quan som misericordiosos amb els pobres, els restituïm allò que és seu i que per voluntat del Creador tocava haver estat sempre seu.

Bé sabem que Déu no canvia la llibertat humana, baldament hagi provocat una desigualtat tan escandalosa i creixent. Sols amb misericòrdia i lluitant per donar a tots el que és seu, és a dir lluitant per una utòpica justícia, podem adobar un poc aquesta situació injusta, opressiva i excloent.

6.- La misericòrdia.

Aquest és el primer atribut que Moisès escolta de Déu mateix (Ex 34, 6). Certament que la misericòrdia s’ha de practicar amb sentiment, perquè si no fos així no seria humana i humiliaria el pobre, però per ajudar a créixer i superar la situació de misèria ha d’incorporar els recursos del qui la rep. De totes maneres convé estar alerta a les males passades que el cor dels inexperts o novicis en la tasca és capaç de fer, pensant i tot que ho fan bé. De vegades l’energia que tota persona té dins ella per sortir del seu estat està amagada molt endins i ben tapada per comoditat. Sols la paciència i l’amor intel·ligent del misericordiós aconseguirà fer-la sortir i encara no sempre. Sempre serà una bona passa haver-ho intentat. La meta de la misericòrdia està més enfora, es tracta de conèixer les causes de l’estat del miserable i organitzar la lluita per tal d’atacar-les, per això falta fer una anàlisi pacient i de professional i el coratge per dialogar amb altres, i entre tots crear nous recursos i altres estructures socials. Deim que l’amor és creatiu i podríem afegir-hi que els pobres ens provoquen la inspiració i la força per crear. Si me deixau mirar enrere sense orgull ni vana glòria, vos diré que sense fer-ne comptes, empès per necessitats concretes i també amb l’ajuda d’altres que sempre compareixen quan Déu vol, he creat “Siloè”, del que jo i tants altres -vius i ja morts- donam gràcies a Déu. El “Grec”, de tants bons resultats entre els joves aperduats pels carrers, també va néixer en Es Jonquet i a Cas Capiscol, i del seu naixement en tenc una bona part de gloriosa culpa.

No seguesc, si m’he arriscat a parlar-vos així és perquè siguem conscients del molt que rebem dels pobres i del molt que som capaços d’aconseguir quan estam motivats. Des de la meva experiència, contempl l’aventura que entranya tota creació de resposta a les necessitats dels pobres i exclosos. Guaitam a un món desconegut, trepitjam un terreny perillós d’on hi compareixen fantasmes i dificultats, moltes dificultats, som ignorants i no sabem d’on podríem copiar, i cometem errors que a poc a poc corregirem. Per a mi les dificultats econòmiques són les més petites, perquè estant amb els pobres el que és més normal és funcionar amb deutes. Quan aquell començament incert aguanta els anys i ha crescut, miram els principis i contemplam la bondat de Déu que, per ajudar els seus fills preferits s’ha servit de la nostra ignorància, temeritat i bona voluntat a la una. Aquest comentari vol ésser un crit de coratge als qui venen darrere.

El pare Lyonnet, quan ens explicava la carta als Romans, ens deia: “Si voleu saber el grau de cristianisme que fa una comunitat, mirau con tracta els seus pobres”. Seguint aquest principi, que és el de Jesús quan parla del bon samarità, diguem que la primera nota de l’Església de Jesús és la misericòrdia. Les quatre notes clàssiques seran més o manco discutibles en la seva realitat, però una església misericordiosa serà sempre un signe evident i contagiós de la Bona Nova de Jesús. La misericòrdia descentra una comunitat cristiana, la treu fora de sí mateixa i la situa en el món, li altera i canvia els pressuposts, el personal, els programes i el culte, sobretot la posa en camí d’una profunda experiència de Déu. Aquesta experiència és difícil de manipular per subjectivismes, ignoràncies o interessos, tal com la història demostra que ha passat i passa amb la presència real del Senyor Ressuscitat en el sagrament de l’eucaristia. Aquí, amb els pobres, la seva fesomia i la seva veu és molt més difícil de canviar o de discutir. Si així com hem ensenyat al poble cristià el dogma de la presència real, amb tota l’energia que en el decurs de la  història hem fet servir, féssim ara el mateix amb aquesta misteriosa presència de Déu amb els exclosos, la nostra fe faria un canvi notablement positiu. Segurament seria un principi de noves energies i de joventut per a les comunitats cristianes. Si la misericòrdia és el primer atribut de Déu i segons Jesús resumeix la seva moral, tal com expressa la paràbola del bon samarità i formula el seu nou manament, aleshores la misericòrdia ha de ser essencial en la vida del cristià i de  l’ Església.

L’any 1123, l’artista de Taüll expressà tot això quan pintà la cara del captaire Llàtzer amb la mateixa fesomia que el Crist-Majestat de l’absis. Hi ha una misteriosa identificació de Jesús amb els necessitats, tal com el judici dels pagans ho formula a l’evangeli de Mateu. L’ evangelista descriu el judici amb un terme d’exigència que pot entendre qualsevol, sigui o no sigui creient, raó de més perquè els cristians, estimulats per les paraules de Jesús, tenguem encara més al cor la misericòrdia: “Vos ho dic per cosa certa: tot el bé que fèieu a qualsevol d’aquests germans meus, per insignificant que fos, el me fèieu a mi” (Mt 25,40).

Permeteu-me aquí una referència al nostre Sínode Diocesà, una ocasió històrica per fer un canvi important en la nostra església i Manuel Bauzà, de tan bona memòria, ho escrivia amb aquestes paraules en el Diario de Mallorca dia 21 de març de 1999: “És possible que si l’ Església mallorquina deixàs de posar el pes en les celebracions i es decidís globalment a posar el gruix de la tasca en la missió, en l’ acció social i en la captació de nous cristians, és possible, i no del tot encara segur, que la tasca missionera engrescàs gent novella”. D’allò que ell posava en dubte jo en tenc prou seguretat. Aquella avinentesa per desgràcia es va perdre, ja que la ponència del compartir amb els pobres no la presentà la Delegació d’Acció Social i ni tan sols la cità el llavors recent estudi exhaustiu de FOESA sobre la pobresa a les  Balears. Aquesta omissió per a mi i per a altres fou un escàndol després del qual res o poca cosa podíem esperar.

7.- Més encara sobre la misericòrdia.

La misericòrdia dignifica tant qui la practica com a qui la rep. El primer és testimoni i canal de l’amor de Déu, el segon queda aixecat i tret de la seva exclusió des del moment que és tractat com es mereix una persona. Hauríem d’afegir també que la pràctica de la misericòrdia ens treu de dubtes. Em referesc al dubte que ens posam els creients quan pretenem conèixer i estimar Déu. Sempre queda la pregunta de si aquell que anomenam Déu no serà una creació personal, més o manco llunyana de la realitat misteriosa que Jesús, el Fill, ens ha revelat, si és el  Déu vertader o una suma dels nostres millors desitjos no realitzats. Com que l’ amor no pot conviure amb el dubte sobre sí mateix, necessitam estar segurs que estimam Déu, llavors, ja que el que feim pels germans de Jesús més petits ho feim a Ell mateix, les obres de misericòrdia ens treuen de dubtes de si realment estimam o no a Déu. Encara afegiré un detall important sobre la misericòrdia que ens recorda sant Pau a Rm 12, 8, quan descriu la dinàmica de la comunitat cristiana dient o eleon, en hilaroteti  “el que alivia, de buen humor”, “el qui fa obres de misericòrdia, que les faci amb alegria” (BCI). Sols la gràcia de Déu i l’esforç per obtenir un temperament optimista, poden aconseguir aquella alegria i bondat que fàcilment troba el caire joiós, fins i tot dins els pous més obscurs d’una realitat trista i conflictiva. L’alegria contagia esperança i eixampla els cors, aquesta alegria també és el fruit de la gratuïtat quan no cercam cap avantatge i ens acostam a la recomanació de Jesús: “Quan facis un dinar o un sopar... convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te...” (Lc 14, 12. 14).

8.- Parlem ara de la denúncia.

Qualsevol que perseveri al costat dels exclosos es toparà amb situacions que clamen venjança al cel, llavors ens plantejam aquest dilema: si ho denunciï, segurament els poders interessats em treuran fora, taparan de mentides el que he dit i qui ho pagaran seran els mateixos pobres amb noves injustícies i venjances, però si no se sap el que passa i del que som testimoni, també aquests pobres en pagaran les conseqüències. La meva opinió és que convé més callar, cosa també més còmoda però que no sempre me deixa tranquil. Una denúncia seriosa i ben feta no la pot fer de vegades un particular. Encara que la firmi només un hauria de ser amb el recolzament explícit d’una o, millor encara, unes comunitats cristianes i no en parlem si fos tota la diòcesi. De vegades és possible fer conèixer una situació injusta a través de persones o organismes que no la viuen directament, perquè ho fan amb manco agressivitat i també amb una veu que té el prestigi d’una entitat reconeguda. A l’ hora de denunciar, convé no erosionar-se en petits incidents per dolorosos que siguin, val més esperar pacientment que la mesura estigui més plena i les paraules vagin acompanyades de més proves.

Aquí vull aprofitar per denunciar una situació repetida i vella entre nosaltres. Devers els anys vuitanta els qui estàvem amb drogoaddictes vérem el cel obert quan el Projecte Homo començà a Mallorca. Tots el recolzàrem, jo també, i el rebérem com una vertadera esperança per al món de la droga, la presó inclosa on  drogoaddictes ho són gairebé tots. Jo creia els seus principis i els vaig aplicar tossudament fins que vaig haver de comprovar, amb tristesa, que no era un mitjà tan eficaç com volien suposar els seus dirigents, sinó que molts que havien passat pel Projecte, alguns del quals jo havia empès des de la presó, els tornava veure empresonats per haver reincidit en la droga i en els delictes de sempre. Llavors vaig haver de rebaixar el meu grau d’esperança envers els afectats, em vaig convèncer que el Projecte Homo és com una suite (valgui aquesta comparança) dins el món de la marginació, perquè quan finalment, després de moltes penúries i sofriments de molts, un drogoaddicte accepta entrar en aquest projecte, els pares i tots els qui l’ hem tractat podem fer un alè de gratitud i esperança. Almanco ho ha intentat i tot el temps que hi sigui, encara que sigui poc (tant de bo fossin els tres cicles complets), ja és una bona llavor que li queda, però -i aquí està la denúncia- per cada un que finalment entra en el Projecte Homo, són centenars o més els qui mai hi voldran anar perquè la seva voluntat està tan debilitada i el seu cervell tan empastifat de malura, que s’estimen més malviure pel món i seguir destrossant-se i destrossant abans que deixar de prendre el verí mortal de la droga. Aleshores me deman i també ho deman públicament: si tota la nostra societat i l’Església recolzam en tots els sentits aquest projecte tan esperançador i ho feim amb personal retribuït, amb infrastructures molt notables, amb voluntaris i molts milions, què feim per tants altres drogoaddictes que no són ni seran mai capaços de entrar-hi?. No me convenç la resposta que ells no tenen cura; tampoc en tenen molts malalts de càncer. Són malalts, no són viciosos, són persones amb un historial terrible que molts de nosaltres no hauríem resistit. Han tengut generalment molta mala sort i arrosseguen traumes alguns d’ells fins i tot abans de néixer. És vera que és molt difícil anar-los entorn, però posant en una balança el que feim per uns o pels altres el resultat de la comparació és greument injust i ofensiu. Ja sé que és un tema difícil de resoldre perquè són persones que ja estan al final de tot, amb malalties en fase terminal, moltes desenquadernades, que sols els interessa la pròxima dosi de droga que volen aconseguir a qualsevol preu sense cap escrúpol. Tractar amb ells no dóna ni vots, ni amistats, ni èxits, sinó molts maldecaps i patiments. No tothom és bo per a aquesta tasca, no ho són els massa compassius, però sí els misericordiosos que sentin estimació sana vers aquestes pobres criatures que són un resultat de la nostra societat malalta i de la mala sort, que campa per la vida més del que deuria, i de la feblesa del fang humà. Jesús anava darrere l’ovella perduda deixant un poc les altres en el sestador.

Aquest col·lectiu, després d’anys difícils a l’associació Zaqueu amb la que he col·laborat profundament, pareix que està atès en part des del Consell de Mallorca i de la Creu Roja, però encara li falta bastant al tema per considerar-lo resolt i és un camp que, pel que té de difícil i no ésser gens rendible, requereix una presència dels cristians amb vocació pels més exclosos de la societat.

9.- Desmitifiquem els pobres.

Existeix un discurs sobre els pobres, propi dels qui hi duen poc temps o sols hi van de pas, que es caracteritza per una descripció que qualificaria de romàntica i falsa. L’afirmació “els pobres són Jesús” la consider falsa, Jesús no pot identificar-se amb aquell desgraciat, per no dir-li malanat, que no fa més que desastres i víctimes per aquí on passa, perquè en realitat aquell al·lot és un dimoni vivent. “Quina entesa hi pot haver entre Crist i Belial?” (2 Cor 6, 15). Parl de casos extrems, més freqüents del que es pensa. Diguem que molts pobres són dolents, egoistes, mentiders, agressius, bruts, venjatius i sense cap sentit de corporació entre ells. No vol dir que tots siguin així, però ho són més dels que voldríem. Llavors, quan en el camí devora d’ells surt aquest aspecte tan miserable, tenim el perill de desanimar-nos, sentir rebuig i fins i tot deixar-los a la bona de Déu i retirar-nos a casa. Convé ser durs i exigents, saber dir que no (cosa difícil i que no sap fer tothom), mantenir-se, autoritzar-nos els sentiments de ràbia que Jesús de Natzaret també va sentir. Malgrat tot, el que ajuda a seguir al seu costat és aquella afirmació de la teologia de l’alliberament: “Déu estima els pobres, no perquè siguin bons al·lots, sinó perquè són pobres”. De fet la seva maldat, quan la tenen, és una altra conseqüència de la mateixa pobresa.

10.- La bellesa amagada en els exclosos.

Podem considerar la vida com una experiència estètica que, com en els quadres de Rembrandt, té un rerefons fosc i profund que dóna relleu i contrast als colors i les formes de la pintura. La bellesa que s’amaga també es fa palesa entre els exclosos, té un gust amarg i dolç a la vegada. Quan enterres un drogoaddicte que ha mort abans d’ hora després de tants delictes i presons, després de tants sofriments d’ells mateixos, dels seus pares i de les seves víctimes, sents una pau que crec que ens la donen els braços del Pare que el rep en misericòrdia i amor. No hi ha paraules per a expressar la soledat, la fe, la pena i la profunditat que provoquen escenes com aquesta. Si després escoltes els pares la pau es doble. Si quan morí no hi havia ningú en el món que pogués o volgués saber res d’ ell, aquella misteriosa pau se triplica i queda dins l’ànima com una riquesa formosa, font de gratitud a Déu i a la vida.

La bellesa d’aquestes vivències és consemblant a la de sant Josep d’Arimatea quan desenclavava el Bon Jesús, molt preocupat en aquells moments davallant el cos sagrat del seu Senyor, calent encara i sangonós. Quan tornà a ca seva i mirava els claus que s’havia quedat en pietosa penyora, li revení la satisfacció d’haver acomplit el seu deure d’amic i deixeble. Cap altre mèrit volgué per aquell gest tan dignificant i absolutament gratuït.

La vida devora els pobres i exclosos és una avinentesa constant de descobrir i practicar la gratuïtat, no sols perquè ells no poden pagar (com diu sant Lluc 14, 14), sinó perquè molts dels esforços són estèrils i alguns de vegades tan incompresos dels qui haurien de recolzar-te, que fins i tot t’envolten de silencis violents o de calumnies. Llavors la gratuïtat és absoluta i, per tant, profundament bella i atraient, com la bellesa ontològica de les bones obres. Un altre aspecte de la bellesa entre els exclosos és la sensació d’impotència que és tan constant, perquè quan hem superat el desànim o la ràbia que de moment se sent, la pregària profunda ens dóna la mida del mal que experimentam, de la nostra petitesa de criatures i de la misteriosa grandesa de Déu que mai podrem comprendre. La impotència és el portal d’una escola de saviesa, de pregària, de creativitat, de paciència activa, d’enginy i de sana rebel·lia, sense aquesta guia no sabríem arribar a la veritat del compromís ni a aquella fidelitat que, per tal de mantenir la seva identitat profunda, ha de canviar aspectes importants d’ella mateixa. A l’ hora d’estendre la xarxa de serveis als exclosos i reclutar servidors, convé ensenyar-los a descobrir aquesta bellesa un poc amagada i fer-los sentir la seva atracció.

11.- La salut dels treballadors en marginació.

En aquest camp de feina amb pobres he trobat a faltar la unió de tots els qui des de l’ Església caminàvem per aquests verals. Consider que és a la delegació d’Acció Social a qui correspon la tasca d’unir, reunir informació, anàlisis, projectes, reptes, etc. Crec que sobretot en el meu temps ha faltat amistat. Moltes vegades, durant anys, ho vaig demanar al bisbe, fins que em vaig cansar de no aconseguir res i he seguit fent el que bonament he pogut.

Els exclosos i el seu món plantegen interrogants tan forts sobre Déu, sobre el compromís del cristians i de l’ Església, sobre la societat i sobre cadascun de nosaltres, que moltes vegades caminam perduts, cometem errors i sofrim els dubtes i la fosca que resten energia i salut. Aquesta situació moltes vegades es viu en soledat, perquè no tothom la coneix, i d’aquí neix una amargura i una agressivitat que afecten idees que fins ara es tenien en seguretat i pau, i fins i tot les opcions fonamentals de la vida en poden ressentir-se.

És ben cert que hem fet una opció fonamental per al seguiment de Jesús, nostre Bon Pastor que no ens deixa mai, però de vegades tenim la sensació d’haver perdut la nostra guarda i no sabem on trobar-la. Les respostes als nous interrogants vénen a poc a poc, encara que mai tendrem una fórmula total i definitiva. El món dels exclosos és complicat, mal d’entendre, dolorós, gasta les forces físiques i cansa l’ esperit. Per no caure en l’ amargor o en l’agressivitat és necessari un aliment adient que jo concretaria en un fòrum obert, on s’alimenti l’amistat i la nostra motivació específica, que se composa d’informació, estudi i pregària personal i comunitària. De la informació i de la pregària ningú no en dubta, però de l’estudi crec que no en tenim prou convicció. En tots els estaments, les empreses que volen ser rendibles bé que tenen cura de posar al dia el seu personal, en canvi l’Església ens envia a un món ben difícil i tenc la sensació que no es preocupa massa de la nostra rendibilitat apostòlica a nivell de pensament, ni de la nostra salut psicològica. També crec que la teologia que surt d’una llarga vida al costat dels exclosos fa por a algunes persones que no coneixen d’aprop aquest món i es conformen en formulacions o idees que resulten insuficients o inútils. Sense idees clares anam a les fosques i empesos pel voluntarisme i tal volta esbucam en lloc d’edificar. Tots estam d’acord que, almanco entre idees i acció, existeix una relació mútua tal que fins i tot els ignorants i els inconscients en són usufructuaris o víctimes.

La teologia de l’ alliberament no serveix per al nostre quart món europeu perquè allà, a Amèrica, el poble és conscient de la seva opressió i té un sentit de poble que el fa capaç d’unir-se vers una meta comú de llibertat.  En el nostre quart món l’exclusió no forma un poble sinó una minoria produïda per la societat occidental. Pròpiament no és una opressió el que pateixen, sinó una exclusió del sistema general on s’assenten la convivència, el treball, el benestar i la cultura. La majoria rebutja o menysprea aquesta minoria d’exclosos que no troba una encletxa per on entrar en el món dels “normals”, però és que no volen entrar-hi en la normalitat, s’estimen més la seva soledat i la llibertat que en treuen. Els seus valors i llenguatge no tenen res a veure amb els valors i llenguatge de la societat en general. Si els pobles oprimits d’Amèrica veuen en l’ Església una salvació, els nostres exclosos la consideren escandalosa, incoherent i molt llunyana, i senzillament no els interessa. Cadascun de ells sobreviu com pot entre mentides, malalties, delictes i una gran soledat, no tenen cap sentit corporatiu que els uneixi i es traeixen entre ells mateixos per poca cosa sempre que els convé. Com pensar, doncs, una resposta al nostre quart món dels exclosos?. La resposta no la trobarem en els llibres, hem de cercar-la en la realitat que viuen ells. Aquesta realitat, per a ser salvada en Crist, ha de ser viscuda pel teòleg que la vulgui pensar davant Déu i la seva Paraula, però primer ha de sentir-la en les pròpies carns per invertir l’ordre d’aquell binomi conegut: l’ortopraxi comanda a l’ortodòxia.

Aquí els pobres són considerats com a principi hermenèutic, amb altres paraules, com els profetes que ens proclamen una comunicació de Déu, no perquè ells en siguin conscients o oients (com els profetes de l’AT), sinó perquè contemplades amb fe les seves vides, obres i patiments, ens interpreten el present mirat amb els ulls de Déu i pronostiquen un futur de salvació o de perdició segons la resposta que nosaltres donem a la seva Paraula. Les seves vides proclamen la desigualtat injusta del nostre món, mostren la debilitat i la misèria humanes, la fragilitat del fang del qual estam fets, la mentida institucionalitzada, la incoherència dels fonaments socials. També criden de vegades la distància entre l’Evangeli de Jesús i el seguiment que en pretenen fer els seus. Aquestes afirmacions poden semblar massa generals i abstractes, però quan són la formulació de vivències concretes, amb noms i llinatges, indiquen un camí de conversió a l’ Evangeli de Jesús que els pobres ens faciliten.  Assentat aquest principi bàsic que els pobres i els exclosos tenen una dimensió profètica, queda la compassió (de patir-amb, com-patir) com la primera reacció de Déu davant la seva realitat. No és més que una perllongació de la reacció que descriu el llibre de l’ Èxode a 3, 7-8 davant els treballs i opressions dels israelites esclaus a Egipte. Aquesta compassió de Déu, quan els homes la compartim és la font d’on vol sortir la justícia, perquè reclama un canvi total dels nostres idearis, de la societat, de l’Església, dels programes i, especialment, de les actituds profundes davant la misèria. En aquest punt és on s’agermanen la justícia i la misericòrdia per tal de canviar una societat excloent, estructurada en el guany, en una altra de diferent, acollidora, que vol incloure a la taula de la vida els bons i els dolents, tal com aquella taula de noces de la paràbola de Jesús (Mt 22, 10).

La meta principal no és canviar els pobres i exclosos -tan impossible en moltes ocasions...- sinó estar amb ells, que tal vegada sigui l’única cosa possible moltes vegades, com féu Jesús que, amb els exclosos del seu temps, el primer que pretenia no era canviar-los, al contrari del que volien els fariseus i que el temple imposava com a condició per poder-los admetre. Jesús menjava amb ells per tal de donar-los testimoni de l’amor del seu Pare que a ningú exclou ni margina. Mai va exigir que el seguissin abans o després de ajudar o curar a ningú. Aquest estar de Jesús amb els exclosos del seu temps era un acte sagramental, signe eficaç de l’amor i la salvació de Déu. A nosaltres ens toca descobrir la sagramentalitat de la vida al costat dels pobres enmig de la seva secularitat, tan pròpia del nostre quart món. No és suficient dir que l’eucaristia i la pregària ens donen força i sentit per anar als pobres, cal afegir que estar amb ells, fent mil diverses accions i gestions, és senzillament estar amb Déu i caminar a la seva presència, perquè creim en el vuitè sagrament que Jesús fonamentava rentant els peus dels deixebles i que l’evangelista Joan posà en el lloc de la institució de l’eucaristia, la qual ja havia tractat en el discurs del Pa de vida. Aquell vespre de la Cena, quan Jesús estava  fent testament, volgué expressar visiblement que el servei forma part essencial de l’eucaristia, a posta molts pensam que amb aquell gest Jesús instituïa el sagrament octau: el servei als més allunyats, com era Judes.

12. Cloenda

Vull acabar amb tres cites. Dues són del teòleg Jon Sobrino en el seu llibre "La fe en Jesucristo". Ensayo desde las víctimas. Valladolid 1999.

La primera: "Los pobres i las víctimas aportan a la teología algo más importante que contenidos: aportan luz para que los contenidos puedan ser vistos”.  

La segona: “ Los pobres y las víctimas de este mundo son, por los valores que tienen - muchas veces y  por lo que son-  siempre sacramentos de Dios y presencia de Jesucristo entre nosotros. Ofrecen luz y utopía, interpelación y exigencia de conversión, acogida y perdón”. p. 20.

La tercera cita és de Francesc d’ Olesa en el seu llibre “Cobles del menyspreu del món”, publicat a Mallorca l’any 1540. Diu així:

“Donat m’ heu beure quan jo sedetjava,

haveu-me vestit, essent despullat;

haveu-me pascut, quan jo fametjava;

haveu-me acollit, quan peregrinava

i essent en lo càrcer heu-me consolat”.

torna a l'índex