Em poso davant de l'ordinador en plena guerra de l'Iraq. Indignat, per tant. I perplex. Atordit. He après moltes coses aquests dies, massa llargs de sang, de mort i d'estupidesa. Per exemple: la diferència aclaparadora entre informació i propaganda. Sobretot, però, la necessitat de lucidesa quan la sensibilitat empeny a pensar, a dir i fer coses que no són transformadores. Hem sentit tantes coses aquests dies! No sempre bones per evitar allò que tots, tanmateix, hem arribat a voler: que la guerra passi a ser un record, un terrible i humiliant record per a la raça humana. Una paraula morta al diccionari del passat. I, una vegada més, sento la necessitat de recuperar el seny. Perquè tan important com estar contra la guerra, és saber per què hom hi està. Vull dir: que la intensitat de la ràbia no impedeixi copsar les causes reals, els interessos en joc, tot allò que cal ser combatut amb totes les nostres forces per tal d'evitar que es repeteixin. Innombrables qüestions es presenten a la raó per ser tractades a fons. És una tasca ineludible. Urgent. Cal proposar alternatives, oferir punts de referència per al pensament, crear continguts nous que serveixin de suport al món nou que no caurà del cel. No és un luxe. És una qüestió de supervivència. La primera que em ve al cap: la lògica del poder. La lògica de l'Imperi. Complexa. De moltes implicacions. De moltes i pràctiques conseqüències. Massa sovint ocultes a les consciències de la bona gent. No tant als de mala voluntat, que no cal oblidar-ho, n'hi ha amb excés. Dels quals la victòria més preuada consisteix en continuar indefinidament ocultant la realitat, violentant-la, fent-la passar pel que no és. Sobre tot, convèncer que no hi ha altra forma de gestionar les relacions socials fora del poder.

Els antics aprengueren de la dura lliçó de la història una distinció fecunda: la que es dona entre autoritat i poder.

El poder consisteix en la capacitat, legal o no, d'aconseguir els propis fins mitjançant l'ús de la força, legítima o no. Té el seu origen en la delegació que la societat fa en alguns dels seus membres per tal de gestionar el conflicte. S'ha de dotar d'institucions, mitjans i mediacions socialment reconegudes i acceptades. En un món com el nostre, és necessari. Un grup humà sense poder organitzat esdevé caòtic: el més fort acaba per engolir l'espai vital. I torna una selva. Però deixat a la seva dinàmica pròpia, acaba en una violència més gran que la que es pretén evitar. Per això, la reflexió ètica representa l'esforç honest de trobar sistemes de control del poder: "Quis custodet custodes?" Molt clar en teoria, a la pràctica resulta gairebé impossible: la lògica del poder és totalitària. Ho vol tot. Desitja ser única. Arreu i per tothom. No consent interlocutors, només súbdits. El que li escapa, ho considera una ofensa a la seva dignitat. Per tant, és insaciable: més enllà de les necessitats reals, acaba per convertir-se en la seva pròpia finalitat. Dominar per dominar. Funciona per mitjà de la coacció. Es perpetua per la por. Crea la dialèctica de l'amo i l'esclau. I a poc a poc va produint dos tipus de col·lectius socials ben diferenciats: els homes del poder. I la resta. Quan aconsegueix que aquests últims facin seva la lògica del poder, aleshores ha arribat allò que el Gènesi diu el diluvi: tothom amb el cap sota l'aigua, contents de no haver-lo d'alçar, convençuts que no hi ha res més enllà de l'ampla solitud de l'oceà. Els fills directes del poder deixat a ell mateix són el servilisme, la mentida, l'adulació, el col·laboracionisme... i la guerra, la tortura, la mort. El premi per a uns i altres és un estil de vida prestigiós. Fàcil. Abundós. El poder tem sobre tot la crítica: la identifica amb la desafecció, que satanitza sense contemplacions. I persegueix sense pietat. Quan més feble, més cruel. Quan menys intel·ligent, més prepotent. Quan major és la seva inutilitat per a resoldre els problemes rals de la gent que domina, amb més insistència reclama el seu reconeixement explícit i laudatori.

Els creadors del dret romà reconegueren la inviabilitat d'una societat sense poder. Però intuïren els seus perills. Per això, al poder oposaren l"auctoritas" com a correctiu compensador. És la capacitat d'influir positivament en les relacions socials i en les persones originada però no en una comanda exterior al subjecte, sinó en la bonhomia i la honestedat reconegudes pels demés. És una força persuasiva que empeny a voler ser i actuar d'una determinada manera perquè els seus resultats han esdevingut palesos en la forma de ser i actuar d'algú. Que per això és reconegut com a posseïdor d'autoritat. L'autoritat ni imposa ni s'imposa: proposa. La seva mediació és el diàleg entre iguals en drets. No contempla enemics, sinó adversaris. Arrela en la llibertat. Brolla de la veritat, sempre parcial, però transparentment cercada. Obri espais per a la decisió i creu en el conflicte com a mediació del creixement, quan es resol raonablement, racionalment. Pondera la raó de l'altra. Sap rectificar. No tem la confrontació, que sap convenient, atesa la parcialitat de tot coneixement humà. Té el coratge de dir la seva també davant dels poderós, acceptant les conseqüències. Precisament, curiosament, una font d'autoritat és el patiment per la llibertat i la justícia.

De Jesús de Natzaret es diu que parlava "amb autoritat" i aquesta és una de les impressions més fortes que va deixar entre els seus contemporanis. També una de les causes de la seva mort, no cal oblidar-ho. Segons els evangelistes, "autoritat" és una prerrogativa divina: s'identifica amb la capacitat de portar a terme les promeses, el projecte creacional i salvífic sense violentar la llibertat de les persones. Aquí rau el patiment de Déu: en la seva "autoritat" que el fa renunciar al poder, a l'hora de la creu del seu Fill i de tantes altres que per a nosaltres resulten quotidianes. I aquí hi ha un dels atributs del Déu de Jesús, del Déu cristià: la seva estranya, misteriosa, paradoxal identificació amb la debilitat de l'amor com a forma suprema de ser i de fer. Un Déu, l'essència del qual consisteix no tant en confondre's amb la immensitat, com en deixar-se posseir per la misèria. Déu de la no violència. Déu de la força de la feblesa. Déu per a petits, marginats i marginals. Déu difícil per a la teologia quan assumeix la tasca de justificar ideològicament el domini. Déu crític amb tota temptació de convertir l'autoritat amb poder. Per sant que sigui.

Del poder neix la guerra.

De l'autoritat, la consciència de la tremenda dificultat de resoldre els conflictes al marge de la violència. Però de la seva possibilitat.

Entre nosaltres, sens dubte, sobra poder. I manca autoritat.

Prevenir la propera guerra grossa, ¿no podria ser endinsar-nos en la mística de l'autoritat allà on cada un de nosaltres gestiona la seva petita o grossa quota de poder?

torna a l'índex