Palestina, a l’època de Crist, es dividia en tres regions principals. Al nord Galilea, al centre Samaria i al sud Judea en la capital Jerusalem. Judea era un territori pobre i allunyat de les vies de comunicació. Samaria, ben regada pel Jordà donava, a alguns indrets, bones collites. Les rutes comercials atravessaven Samaria i, al no haver-hi cap desert, els camins eren segurs. El rei Herodes el Gran (73-4 a.C.) reconstruí la capital, Sebaste, i la dedicà a l’emperador August. L’aspecte de Samaria al segle I semblava explendent.

     L’odi entre jueus i samaritans era visceral. Al llarg de la història, motius econòmics, racials i religiosos, propiciaren el trencament entre les dues poblacions.

    El rei asiri Sargón II l’any 722 aC invadí Samaría i deportà nombrosos habitans al seu imperi, substituint-los per pobladors procedents d’Asíria. Els autòctons es mesclaren amb els inmigrants donant lloc a una població mixta. Els nous habitans portaren les seves divinitats i, juntament amb el culte a Jahvé, aparegué la idolatria (2 Re 17, 19-33).

    Els jueus mai perdonaren la paganitzatció dels samaritans. Després de la captivitat de Babilònia (587-538 aC) els ciutadans de Jerusalem prohibiren als samaritans pujar al Temple a donar culte al Senyor. Els samaritans edificaren un santuari propi en el mont Garizim, al centre de Samaria, per adorar Déu (2 Ma 6, 2). L’any 107 a.C. el rei jueu Joan Hircano destruí el Temple del Garizim i intentà, sense aconseguir-ho, convertir al judaisme estricte els samaritans rebels. Els jueus embelliren el Temple de Jerusalem, però la ruptura amb els samaritans es feu massa profunda per aspirar a la reconciliació.

    L’episodi de Jesús i la samaritana es fa ressò de les  tensions. La dona s’extranya de que Jesús, un jueu, li demani aigua a ella que és samaritana (Jo 4, 9). La dona al.ludeix a les diferències entre el seu culte i la religiositat jueva: “Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya (Garizim), però vosaltres deis que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem” (Jo 4, 20).

    L’escenari de la narració mostra dues actituds de Jesús que han de caracteritzar l’anunci de l’Evangeli.

    1ª. Jesús anuncia la Bona Nova a un lloc difícil: Samaría. Hagués estat més senzill predicar al seu grup, a la gent de la seva raça o als admiradors. El Senyor opta per sembrar la llavor de l’Evangeli a la contrada Palestina que hi estava més allunyada. La missió cristiana que cerca el més facil s’equivoca; l’evangelització s’ha d’arriscar a anunciar clarament Jesucrist, Déu i Home vertader, on encara no ha estat predicat, o a on ningú vol anar.

    2ª.  Escoltem la raó que aporta Jesús per anar a Samaria. “Jesús va saber que havia arribat a oïda dels fariseus que ell feia més deixebles i en batiava més que Joan... llavors va deixar Judea i se’n tornà a Galilea; Jesús havia de travessar Samaria” (Jo 4, 1-4). Els fariseus diven que Jesús és millor que Joan perquè batia més gent. En sentir la comparació, Jesús se’n tornà a Galilea. Jesús no es deixa comparar sinó que permaneix feel al seu projecte. El seu objectiu no és aconseguir l’elogi fariseu. Ell té un proposit molt més gran. El projecte de Jesús rau en “fer la voluntad del qui m’ha enviat (el Pare) i dur a terme la seva obra” (Jo 4, 34; 6, 38).

    ¿Quantes vegades en la vida cristiana ens manca el valor per anunciar la Bona Nova, i ens acomodam a la recerca de l’aplaudiment humà?

    De camí cap a Galilea, atravessant Samaria, la dona té l’encontre personal en Jesús. La trobada personal amb el Senyor és el fet cabdal de la vida. El text, per recalcar-ne la importància, precisa el lloc i l’hora: “a la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob ... era l’hora sexta” (Jo 4, 5-6). La trobada amb Jesús és sempre l’encontre amb el Salvador, amb el Senyor que ens acompanya pel camí de la vida.

    La pregària és el moment privilegiat de trobar-nos íntimament amb Crist. La pregària és l’encontre de la set de Déu amb la set dels homes. Déu té set de que l’home tengui set d’Ell. Vora el pou de Jacob es troben la set de la samaritana que va a cercar aigua, amb la set de Jesús que li demana de beure, i neix dins el cor de la dona l’experiència central de l’existència. Ella i els samaritans afirmaran “...(Jesús) és realment el salvador del món” (Jo 4, 42).

    A la pregària, com la samaritana, presentam al Senyor la nostra set. Comentam amb Jesús les nostres il.lusions, parlam dels nostres fracassos, i li mostram els nostres desitjos. I ens trobam amb el més sorprenent. És Jesús qui ens demana de beure: “Jesús digué a la dona: Dóna’m aigua” (Jo 4, 7). Jesús mostra que, abans de demanar-li, Ell ja s’ha adelantat a sortir al nostre encontre. La finalitat de la vida de Jesús és estimar-nos; és a dir, vessar l’aigua viva dins el nostre cor i fer de la nostra existencia una vida en plenitud. “Per això he nascut i per això he vengut al Món: per donar testimoni de la veritat” (Jo 18, 37). El projecte de Déu és que els seus amics tenguin vida plena.

    Jesús predicà al difícil indret de Samaría i defugí l’elogi afalegador dels fariseus. A la nostra vida moltes vegades anam al més facil i sovint perseguin la lloança humana. D’aquesta manera deixam el Senyor, la font d’aigua viva, per fer-nos cisternes crivellades que no retenen l’aigua, com recorda Jeremies: “El meu poble ... m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes esquerdades que no retenen l’aigua” (Jr 2, 13).

    Parlant amb la samaritana, Jesús comunica el gran ensenyament. Els qui es troben personalment amb Jesús, i beven l’aigua viva que Ell dóna, adoren el Pare en Esperit i Veritat. (Jo 4, 23-24). ¿Qué volen dir les paraules ‘veritat’ i ‘esperit’?

    La veritat allibera “si us manteniu ferms en la meva paraula ... coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Jo 8, 32). La veritat allibera, però la llibertat cristiana no és la indeterminació sinó la decisió pel seguiment feel de Jesús. Ell és l’autèntica veritat “Jo som el camí, la veritat i la vida” (Jo 14, 6). Estima el Pare en veritat qui opta per esser deixeble de Jesús. Ell explicà que vol dir esser seguidor seu: “Jo que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat un bon exemple perqué ho faceu també vosaltres. Feliços vosaltres si ho posau en pràctica!” (Jo 13, 14-17). Adorar Déu en veritat és ésser deixeble de Jesús i servidor dels germans.

    Adorar el Pare amb Esperit significa creure que estimam Déu amb la mateixa força que Ell ens dóna. Implica saber que la paga de l’amor cristià és el mateix amor que Déu ens té. La recompensa de ser deixeble és ser-ho. El jornal de l’amor és  el mateix amor, és la gràcia de reconéixer Déu com el bon Pare que ens estima (Rm 8, 15, Ga 4, 6).

    Adorar Déu en Esperit i en Veritat no és una ruta còmoda, però el Senyor predicà en el difícil lloc de Samaria, i refusà l’elogi banal dels fariseus. L’opció per l’amor cristià no és un camí fàcil, però és l’únic que permet viure en plenitud i gaudir dels dons de l’Esperit: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5, 22-23).

torna a l'índex