“I qui són els altres que he d’estimar?”

(Lc 10,29).

La paràbola del Bon Samarità il·lumina la identitat del nostre proïsme i explica la manera de comportar-nos amb ell (Lc 10,25-37). La narració va precedida d’una discussió entre Jesús i un mestre de la Llei. El mestre pregunta a Jesús: Què he de fer per heretar la vida eterna? Mitjançant la paràbola, Jesús li recorda que l’únic camí per assolir-la és la pràctica de la misericòrdia.

Si observam la Bíblia, veurem com la narració està enrevoltada de textos que fan referència a l’oració. "Pregau, a l’amo dels camps que enviï jornalers als seus camps" (10,2), la narració de Marta i Maria (10, 38-42) i la presentació del Parenostre (11,1-4).    La posició de la paràbola dona una primera lliçó. Per esdevenir capaços de percebre en el patiment del proïsme la presència de Crist sofrent, és necessària una vida de pregària. Una vida acostumada a veure la realitat amb els ulls de Déu. Vegem els diversos elements del la paràbola per treure després una breu conclusió.

a. Jericó.

La ciutat de Jericó estava situada a una zona fronterera. La ubicació implicava la presència d’una guarnició militar relativament important, l’existència d’un lloc de duanes, l’enrenou del comerç i l’existència de vies de comunicació. En conjunt, Jericó era una ciutat cosmopolita i bastant allunyada del judaisme estricte.

b. Els Bandolers.

El camí de Jerusalem a Jericó era, en temps de Jesús, insegur. Les petites coves existents a la zona eren un bon refugi pels saltejadors. A més a més, l’aspecte desèrtic i àrid de la regió feien d’aquella zona un lloc solitari. Travessaven aquella via nombrosos peregrins en direcció a la Ciutat Santa i algunes caravanes comercials. En definitiva, la situació afavoria la presència de bandolers que assaltaven als peregrins i a les caravanes.

Observem la duresa de l’assalt dels bandolers contra l’home que baixava de Jerusalem a Jericó: "... l’assaltaren, el despullaren, li donaren garrotades i deixant-lo mig mort l’abandonaren ...” (10,30).

c. El Sacerdot.

A la nostra Església un sacerdot ho és per vocació. Quan un jove se sent cridat al sacerdoci, va al seminari i durant uns anys discerneix la vocació. Més tard, si és considerat apte pel ministeri, rep l’ordenació sacerdotal.  En temps de Jesús les coses no succeïen d’aquesta manera. Un home era sacerdot no per vocació, sinó per naixement. Els homes que naixien en determinades famílies de Judea eren sacerdots. Els sacerdots pertanyien a la tribu de Leví, i descendien de la família d’Aaró (1 Cr 24,1). Entre ells la direcció suprema era ocupada pel "sum sacerdot" descendent de la família de Sadoq (Ez 40,46; 1Cr 24,3).

La funció del sacerdot es reduïa a servir unes setmanes durant l’any en el Temple i a participar a les funcions més solemnes, especialment en les celebracions del temps pasqual. Durant la resta de l’any vivien al seu poble exercint un ofici. Explicaven la Llei de Déu al poble, solien ensenyar les primeres lletres als nins, donaven benediccions i feien de consellers entre la gent del poble.

Per poder participar en la litúrgia del Temple de Jerusalem es requeria dels sacerdots un estat de puresa exterior. Abans d’oficiar no podien haver tocat sang ni haver estat en contacte amb malalts, ni molt manco haver tocat qualque mort. Havien d’evitar tot contacte amb certs animals, i refusar la relació amb persones desconegudes. Mantenir un estat exterior de puresa tan estricte no era fàcil. L’Antic Testament (Lv 11-16) i altres lleis vigents en temps de Crist, establien normes per salvaguardar l’estat de puresa, com eren rentar-se contínuament les mans, realitzar diverses ablucions amb aigua, escurar molt bé les olles i estris, dirigir la mirada cap el terra, etc. L’evengelo de s.Marc cita un exemple que fa referència als fariseus (Mc 7,3-4), però que il·lustra la situació. 

La paràbola descriu escuetament l’actitud del sacerdot respecte de l’home malferit: "... quan el va veure, va donar mitja volta i va passar de llarg ...” (10,32). Deturem-nps un instant per copsar el sentit d’aquestes paraules.

- "Quan el va veure”. El significat és molt senzill, el sacerdot se n’adonà de l’estat malferit de l’home.

- “Donà mitja volta i va passar de llarg” Aquesta actitud és molt significativa. Tant que Lluc utilitza un verb grec molt especial per descriur-le. Aquest verb en tot el NT sols surt dues vegades, i les dues en la paràbola del bon samarità (10,31.32). La paraula que utilitza Lluc per descriure l’actitud del sacerdot es compon, en grec, de tres parts: Un  verb precedit per dues preposicions. El verb significa "anar cap endavant"; és a dir, el sacerdot encara que ha vist l’home assaltat decideix seguir el seu camí. Però la forma com el sacerdot decideix continuar la ruta ve indicada per dues preposicions col.locades  abans del verb. La primera és "davant de" i la segona "al costat de". És a dir, el sacerdot se n’ha adonat de la situació de l’home malferit, s’ha acostat i l’ha observat per “davant” i pels “costats”. Ha constatat la situació del ferit; però tot i això, l’abandona i se’n va.

El sacerdot coneixia la Llei i el que era la misericòrdia. Doncs, perquè abandona  aquell home? Segurament no l’abandonà per maldat. Tampoc ho feu, probablement, per comoditat. Recordem que el sacerdot per poder participar en les funcions sagrades havia de trobar-se en un estat de puresa externa. L’home assaltat era un desconegut, estava apallissat i mig mort, segurament li sortiria molta sang. Qualsevol d’aquestes causes és suficient per fer que el sacerdot evitàs el contacte amb l’home, doncs si el tocava quedava impur i no podia oficiar en la litúrgia. Per el sacerdot els preceptes externs de la Llei varen ser més importants que la pràctica de l’amor i la misericòrdia.

d. El Levita.

La figura del levita equival, més o menys, a la d’un escolà. Ajudaven als oficis religiosos del Temple de Jerusalem. Les seves funcions més característiques consistien en l’organització dels cants, la música, la neteja, atendre les funcions del Temple, el manteniment de l’ordre, i l’assistència als sacerdots en els oficis (1Cr 23).

Com els sacerdots, els levites no ho eren sols per vocació, sinó per naixement. Els homes que naixien en certes famílies de Palestina eren levites. En temps de Jesús, eren levites els descendents de la tribu de Leví que no procedien de la família d’Aarón ni de Sadoc. Vivien en el seu poble exercint una professió, i ajudaven en els oficis del Temple durant quinze dies a l’any i en les festes més assenyalades. Per poder participar en el culte del Temple, igual com passava als sacerdots, havien d’estar amb estat de puresa. Per tant, per exercir l’ofici de levita no podien haver tocat sang, ni cap altra cosa que semblàs contaminada.

Quan Lluc descriu l’actitud del levita respecte de l’home malferit utilitza les mateixes paraules que per descriure l’actitud del sacerdot. El levita ha vist la situació de l’home assaltat. S’ha acostat a veure’l per davant i pels costats. Ha captat la situació de l’home, però opta per seguir el seu camí.

e. L’actitud del sacerdot i el levita

Què ha succeït en el cor del sacerdot i del levita perquè abandonin l’home arran del camí? Podem suposar que tant el sacerdot com el levita eren excel·lents persones, però vivien aferrades al compliment extern de la llei. La societat en la que vivien els havia inculcat que era més important "no tocar sang" que "practicar la misericòrdia”.

La intel·ligència i la raó humana cerquen Déu i esbrinen el sentit de la vida. La raó cerca, però el cor és el que troba. El sacerdot i el levita coneixerien per la raó al Déu de l’Antic Testament, però no l’havien trobat amb el cor. Tant sols aquell que ha trobat amb el cor a Jesús; és a dir, que ha tingut un encontre personal amb ell, és capaç de convertir la seva vida en imatge de la misericòrdia i la tendresa de Déu.

f. El Samarità.

Els samaritans habitaven la província de Samaria, situada al centre de Palestina entre Galilea i Judea. Eren considerats pels jueus com a gent baixa i poc religiosa. Les seves peculiaritats racials i religioses provocaven freqüentes tensions amb els jueus.

El samarità també veu l’home assaltat. Però la seva actitud és diferent a la del sacerdot i el levita. Al veure l’home ferit sent misericòrdia, el text bíblic diu que  les seves entranyes es commogueren davant la presència d’aquell home nafrat. El fet de "commoure’s les entranyes" no és una expressió banal. En el llenguatge bíblic "commoure’s les entranyes" indica el que succeieix a una mare quan donar a llum al seu fill. Les entranyes de la mare es conmoven per per portar l’infant al món. Aquesta acció indica, d’una manera externa, tot l’amor i entrega que una mare posa en favor del seu fill. L’Antic Testament, quan parla de la forma en que Déu estima als homes, empra la mateixa expressió. Les entranyes de Déu també es commoven davant el patiment dels seus fills.

L’actitud del samarità davant el dolor és el mateix sentiment de Déu davant el sofriment de les seves criatures. El samarità aboca sobre el ferit l’abundància de la misericòrdia. No entrega a l’home nafrat coses extraordinàries. Li ajuda amb les coses de que disposa. Li dóna el que té i no allò que voldria tenir. Aquest detall és molt important. Moltes vegades desitjam practicar la misericòrdia, però no ens conformam amb els medis que tenim. En lloc d’ajudar amb el que tenim intentam ajudar amb el que voldríem tenir; i això, quasi sempre, paralitza el nostre camí cap a la solidaritat.

El samarità li ajuda, primerament, amb la seva pròpia persona "s’acosta". Li aplica una medecina molt senzilla "oli i vi". El col·loca damunt la seva cavalcadura. Entrega a l’hostal dos denaris que equivalen, aproximadament, al jornal de dos dies. No el deixa desprotegit, sinó que assegura a l’hostaler que quan torni li pagarà els deutes. El samarità no ajuda al necessitat amb medis extraordinaris, simplement li dóna d’allò que ell té per poder alleugerir el seu sofriment.

g. L’home ferit.

El text no explica cap detall específic d’aquest personatge, simplement diu que era un home; un cert home. Però observem que el text fa referència amb molt de detall a l’acció dels bandolers "el despullaren, li pagaren amb garrots i el deixaren mig mort". Quan llegim aquest venen a la nostra imaginació dos detalls de la passió de Jesús.

* " L’Home".

A l’interrogatori de Pilat a Jesús cada vegada que els acusadors es dirigeixen al Senyor utilitzen l’expressió "home". "Hem trobat aquest home...” afirmen els jueus; "no trop cap delicte en aquest home” els respon Pilat i demana "si aquell home era galileu”; "m’heu presentat aquest home” respon de bell nou el procurador als sums sacerdots i als magistrats del poble (Lc 23,2-7;13-24).

* " El despullaren, li pegaren amb garrots i el deixaren mig mort ".

L’evangeli de Lluc conta la intenció de Pilat d’assotar Jesús per després deixar-lo en llibertat (23,16); i, finalment resenya la decisió del procurador d’entregar Jesús per a ser crucificat (23,25). El text de Juan, juntament amb els altres dos sinòptics (Mt 27,26-31; Mc 15,15-20), amplia un poc la narració dels esdeveniments: "Pilat doncs agafà a Jesús i va manar que l’apallissassin. Els soldats feren una corona d’espines i li posaren al cap ... llavors Pilat digué a la gent ¡Aquí teniu a l’home !” (Jo 19,1-5).

Notem el paral·lelisme entre l’home assaltat vora el camí i els esdeveniments que rodegen l’encontre de Jesús i Pilat. El procurador es dirigeix a Jesús mitjançant la paraula "home". Pilat no coneix massa detalls de Jesús perquè fins i tot demana si era galileu. L’home assaltat al camí també se’ns presenta com a un "cert home", el text no dóna el seu nom ni aporta cap dada de la seva vida.

Pilat no troba cap culpa a l’home que els jueus li presenten per sentenciar a mort: "Cap delicte trop a n’aquest  home” (Jo 19,4). L’home que baixava de Jerusalem a Jericó no era culpable de cap delicte. Era innocent com Jesús. Els bandolers varen caure damunt ell i el maltractaren injustament.

Jesús i l’home assaltat reben un tracte semblant. Abans de que el reu fos entregat al suplici de la creu era torturat mitjançant la flagel·lació. El despullaven, li fermaven les mans a un pal i l’apalissaven. Jesús abans de la passió és assotat brutalment. L’home assaltat és tractat de manera semblant a Jesús: fou despullat, l’ompliren de cops i el deixaren malferit.

L’home assaltat pels bandolers, en el context de la paràbola del Bon Samarità, representa el sofriment de qualsevol home maltractat per l’opressió i la injustícia. Però també és una metàfora de Jesús assotat a la columna abans de la crucifixió. El rostre de Jesús torturat, es revela en el rostre de cada persona que sofreix i que topam en el camí de la vida. 

Conclusió.

L’evangeli de Lluc descriu cóm Jesús s’apareix als deixebles (24,13-53). Les aparicions indiquen els llocs més genuïns on es troba Crist vivent entre nosaltres. El Senyor surt al nostre encontre a l’Eucaristia, descrita a la narració dels deixebles d’Emaús (24, 13-35). Crist se’ns apareix en els pobres i en els que sofreixen, situació que succeeix, metafòricament, a la paràbola del Bon Samarità. L’Eucaristia i els pobres, un i altre lloc, són els moments privilegiats en els que Jesús ressuscitat ens surt a l’encontra en el cami de la vida. Fessem-li un loc al nostre cor!

torna a l'índex