“Per mi el millor és estar amb Déu, jo he posat el meu refugi en el Senyor per poder contar totes les seves maravelles” (Sal 73, 28). Aquest verset del Salteri és un bon exemple del que significa el testimoni cristià. A la vida ens preocupa molt el què podem fer per Déu i els germans i, per molt que fassem, sempre ens semble poc. Els Salms recorden que l’important no és el que nosaltres podem fer per Déu, sino el que Déu fa per nosaltres.

El cristià comprèn la seva vida com el teixit primorosament bastit per la mà Déu (cf. Sal 139, 13), o com la ceràmica delicada modelada pacientment en el torn del Senyor (cf. Jr 18). El cristià forjat pel Senyor esdevé llavor del Regne de Déu entre els germans. Al contemplar la vida no com a fruit de la casualitat sinó com a conseqüència de la tasca de Déu dins el nostre cor, ens convertim en la bona terra (cf. Mt 13, 8) on fruita la Paraula, o en el llevat que transforma el Món (cf. Mt 13, 33). 

La vida de S. Pau es l’experiència d’una historia teixida pel Senyor. Nasqué a Tars de Cilicia (Ac 22, 6) i, com a jueu de la diàspora, pertenyia a la tribu de Benjamí (Rm 11, 1). Posseia la ciutadania romana, indicatiu de pertenença a una família dirigent. Al néixer rebé, juntament amb el nom jueu de Saule, el nom romà de Pau (Ac 13, 9). La vida a Tars el familiaritzà amb la llengua, cultura i religió grega i romana. Aprengué l’ofici de fabricant de tendes (Ac 18, 3). Tota la vida patí el dolor d’una malaltia crònica (Ga 4, 13; 2Co 12, 7). Educat en la més estricta religiositat jueva (Fl 3, 5) fou enviat a l’escola de rabí Gamaliel. Assimilà la mentalitat rabínica, i fou fervent defensor de la fe jueva i fariseu exemplar (Ac 22, 3; Ga 1, 14).

La vida de Pau està marcada per dues “conversions”, per dos moments en que Déu treballà el seu cor i el transformà de socarrel: La trobada personal amb el Senyor en el camí de Damasc i la predicació a Atenes.

1º. El camí de Damasc (Ac 9, 1-19).

Pau com fariseu distingit perseguia els cristians: “respirant amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, va anar a trobar el gran sacerdot i li demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se’n presos a Jerusalem els qui trobàs adherits al Camí del Senyor” (Ac 9, 1-2). Camí de Damasc una “llum fulgurant” que venia del cel enbolcalla Pau que cau a terra; una veu diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” (Ac 9, 3).

   Qui és la llum i la veu ?

Al Nou Testament, sovint, la paraula “llum” és sinònim de la presència de Déu: Zacaries diu, referint-se al Senyor, “ens visitarà un sol que ve del cel” (Lc 1, 78); i Joan en el pròleg del seu Evangeli afirma del Verb “el qui és la llum vertadera, el qui ve al món i il.lumina tots els homes” (Jo 1, 9).

L’experiència de Pau prova la certesa de que Déu ens ha estimat primer. El Senyor, gratuitament, sense que Pau s’hagués avançat a demanar-ho, l’envolta amb la seva llum i li parla. Pau pregunta: “Qui ets, Senyor?” (Ac 9, 5). Anomenar “Senyor” a la veu que li parla no és casual. A l’Antic Testament l’expressió “Senyor” adreçada a Déu és sempre una confessió de fe que denota la inmediatesa de la presència divina (Gn 15, 2; Is 40, 10; Ez 4, 14). En aquella veu Pau entén que Déu li dirigeix la seva paraula.

La veu de Déu li respon: “Jo som Jesús, el qui tu persegueixes” (Ac 9, 5). Així com l’Antic Testament parla de Déu com “el Senyor”; el Nou Testament parla de Jesús com “el Senyor” (Ac 11, 20; 15, 26). Confessar en Jesús la presencia de Déu és haver copsat la més profunda intimitat de Crist (cf. Ac 7, 59), i haver descobert en Jesús l’únic que dóna vertader sentit a la vida (Ac 15, 11).

Notem un detall bàsic. Pau perseguia els cristians, però la veu afirma “Jo som Jesús, el qui tu persegueixes” (Ac 9, 5). Pau perseguia l’Esglèsia pero Jesús li assegura que el persegueix a Ell mateix. El text identifica Jesús en la comunitat cristiana perseguida. Aquestes paraules marcaran profundament Pau. Percebrà que la comunitat cristiana perseguida per la fidelitat al Senyor, malgrat el pecat i les contradiccions, no és un grup entre altres sinó el Cos de Crist, l’indret ón Jesús és present i viu (cf. Rm 12, 4-5).

La comunitat cristiana ha de ser el lloc privilegiat on experimentem com Jesús forja la nostra vida per fer-nos deixebles seus (1Co 12, 12-27). Els qui acompanyaven Pau el varen aixecar de terra i el dugueren a Damasc. Allà la comunitat, representada per Ananies, acollí Pau i el va fer germà seu (Ac 9, 10-18).

2º. La predicació d’Atenes (Ac 17, 16-32).

Pau ha experimentat el modelat de Déu. Déu s’ha avançat a parlar-li, s’ha manifestat en Jesús i l’ha introduit a l’Esglèsia. La veu del Senyor és més exigent: “aquest home és l’instrument que jo he escollit perquè doni testimoni meu davant les nacions”, i afegeix “Jo li faré veure tot el que haurà de sofrir pel meu nom” (Ac 9, 15-16). Pau es llança a testimoniar Jesús, però encara no ha après que viure l’Evangeli implica l’experiència de contradicció i sofriment. La predicació d’Atenes li ensenyarà la lliçó i serà el segon moment en que Déu forjarà la seva vida.

Observem com el text presenta els habitans d’Atenes: “Tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats”  (Ac 17, 21). Pau conversa, vora l’Areopag, amb els filòsofs epicuris i estòics que escolten amb curiosoitat i ganes d’entretenir-se. Mentre Pau conta dades sobre Jesús els filòsofs l’escolten, però quan els anuncia que Jesús és viu i capaç d’actuar dins la nostra vida, es possen a riure i fan burla del l’apóstol (Ac 17, 31).

La discussió d’Atenes ensenya a Pau que l’Evangeli no és una teoria brillant, sino un mode de viure que passa per la creu. Quan parli de Crist, Pau no predicarà un Jesús fàcil i còmode que serveixi d’entreteniment. Pau dirà: “nosaltres predicam un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus i, pels grecs un absurd; però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats” (1Co 1, 23-24).

Pau percep que testimoniar Crist passa per la contradicció i el conflicte amb els que detenten el poder, sembren l’injustícia i volen manipular la Paraula de Déu. La vida de Pau és testimoni de Crist. Quan li preguntaven “tu quin testimoni dones de Crist?”; ell no responia dient “mirau les cartes que he escrit o fitxau-vos quans admiradors tenc”, com dirien, segurament, els filòsofs d’Atenes.

Ell deia: “Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m’han flagel.lat, una vegada m’han apedregat ... m’he trobat fent llargs viatges a peu, en perill de rius i de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans ... sovint nits en blanc, passant fred i sense roba” (cf. 2Co 11, 18-30). I tot això en preocupació per les Esglèsies que ell havia fundat (2Co 11, 28). L’amor apassionat de Pau consistia en acréixer les comunitats cristianes que havia creat, i per això no escatimava cap esforç. Ell sabia que en el sí d’aquelles comunitats bategava la presencia de Crist ressuscitat.

Pau, camí de Damasc, cregué que el Senyor era la llum definitiva capaç d’omplir de sentit la seva existència. Predicant als atenesos experimentà que el cristianisme no és una il.lusió, sino la vivència de l’amor que passa per la creu. Pau traspua el testimoni cristià que rau en sebre explicar al proïsme tot el que Déu ha fet per nosaltres. Sobretot experimentà que quan l’amor es converteix en creu; és a dir, en servei gratuit cap als germans i també als enemics, és quan la vida cristiana reflexa fidelment la persona de Jesús de Natzaret.

torna a l'índex