|
||||
“Tu, Senyor,
em mantens la llàntia encesa, Déu meu,
claror en les meves nits” (Sl 18,29). Déu
revelà al profeta Jeremies l'íntima amistat que l'unia
amb Israel. Déu parlà amb un exemple al profeta i l'envià
a casa del gerrer. Jeremies observà com l'artesà elaborava
un vas de fang en el torn. El recipient es trencà en girar-lo,
però el gerrer no el rebutjà, sinó que tornà a començar
la tasca transformant-lo en un vas distint. Després digué
Déu a Jeremies: «Mira, com l'argila en mans del gerrer,
així estau vosaltres en les meves mans, israelites» (Jr
18,1-6). Jeremies,
a través de l'exemple del gerrer, percebia la relació
de Déu amb el seu poble. El gerrer representa Déu, que,
amb el treball de les seves mans, modela el fang. L'argila
és el símbol d'Israel que Déu torneja. Les voltes del
torn evoquen el curs de la història en què Déu conforma
el seu poble. El vas sorgit de les mans de l’artesà simbolitza
el poble d’Israel modelat pel Senyor. La
metàfora del gerrer explica que la història d'Israel no
és fruit de l'atzar, sinó de la labor tenaç de les mans
de Déu. El Senyor, a partir d'un fang informe, dipositat
sobre el torn, pot elaborar la ceràmica més bella. Déu
elegí un poble petit, informe com el fang, i, modelant-lo
amb paciència al llarg del temps, plasmà Israel, el seu
poble. El
gerrer que modela vasos i Déu que torneja el poble es
toparen amb la mateixa dificultat. Quan el fang col.locat
damunt el torn no està humit, no es deixa modelar i es
desfà. Déu havia pres fang i el modelava amb amor, però
el fang, mancat d'aigua, no es deixava treballar i es
trencava (Jr 18,4). El Senyor no es desanimava, reprenia
altra volta l'argila i la modelava de bell nou. La
metàfora del gerrer descriu poèticament el contingut de
l'Antic Testament. Déu, el gerrer, té un nom propi: Jahvè.
La bondat i la misericòrdia són, simbòlicament, les mans
amb què Déu modelà el poble. Israel és l'argila que Jahvè
converteix en vas. El fang no està sempre bla, sovint
es troba sec i es trenca entre els dits del Senyor. Israel
interpretarà els esqueixos com a càstig de Déu, quan,
en realitat, són la conseqüència de fugir de Déu i retreure's
de la seva misericòrdia. Malgrat la resistència del poble,
Jahvè no es cansa de modelar-lo i, lentament, el conforma
a la seva imatge i semblança. Però qui és el Déu d’Israel?
Coneguem-lo esbrinant el significat del seu nom. El
Déu d'Israel no és una divinitat difusa i llunyana. El
seu nom personal és Jahvè i parla al seu poble en tendresa.
Jahvè es revelà a Moisès i, mostrant-li la pròpia identitat,
li confià la missió d'alliberar Israel d'Egipte. Moisès
pasturava la guarda del seu sogre Jetró. Una ovella fugí
i Moisès le perseguí cap a la muntanya. Cercant-la, va
veure un betzer que cremava i no es consumia. Impressionat,
s'hi acostà per veure aquell prodigi. Llavors la veu de
Déu li parlà des del foc i li digué: «Jo som el Déu
del teu pare, el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. He
vist l'aflicció del meu poble a Egipte ... he davallat
per alliberar-lo ... ara vés-hi, jo t'envii perquè treguis
el meu poble d'Egipte». Moisès
respongué al Senyor: «Si vaig als israelites i els
dic ‘el Déu dels vostres pares m'ha enviat a vosaltres’,
quan em demanin quin és el seu nom, què els he de respondre?»
Déu digué a Moisès: «Jo som el qui som.» I afegí:
«Així ho diràs als israelites: ‘Jo som m'ha enviat
a vosaltres’» (Ex 3,1-15). El
relat de la vocació de Moisès ajuda a discernir el significat
de la paraula Jahvè. Déu, quan parla a Moisès,
es defineix com «Jo som» (Ex 3,14). No ens ha d'estranyar
que la paraula Jahvè, que identifica Déu, sia un
verb i no un substantiu. Cada poble elabora el llenguatge
segons la forma en què viu. Els hebreus eren nòmades,
i la seva parla estava marcada sobretot per termes que
expressen moviment. En el llenguatge, els sintagmes que
indiquen canvi i desplaçament són els verbs. Per això,
Jahvè pertany a la conjugació del verb ser: «Jo
som.» La frase «Jo som», referida a Jahvè,
té, a l'AT, dos matisos de significat. Vegem-los. 1r.
En els temps més antics, quan Israel era plenament nòmada,
l'expressió «Jo som» s'entenia, preferentment,
en sentit causatiu; és a dir, es comprenia com «el
qui fa ser». Jahvè no és un Déu que habita el cel
sense més, sinó que es preocupa i auxilia el seu poble
«fent-lo ser Israel». Notem la semblança amb l'exemple
del gerrer. L'artesà pren fang i, modelant-lo, el «fa
ser» un vas. Déu actua igual, pren un poble petit
i esclau a Egipte i el «fa ser», el converteix
en el seu poble, Israel. Un
segon relat de la vocació de Moisès descriu plàsticament
com Jahvè converteix (fa ser) un grup de nòmades en el
poble de la seva propietat. «Parlà Déu a Moisès i li
digué: ‘Jo som Jahvè. Em vaig aparèixer a Abraham, Isaac
i Jacob ... amb ells vaig establir aliança per donar-los
la terra de Canaan ... ara he sentit el gemec dels israelites
... els alliberaré ... i els introduiré a la terra que
havia jurat a Abraham, Isaac i Jacob i us la donaré en
herència. Jo us faré el meu poble i seré el vostre Déu’»
(Ex 6, 2-9). Jahvè
converteix un grup nòmada en poble de la seva propietat,
parlant-li, apareixent-se-li, establint-hi una aliança,
escoltant-lo i sentint-ne el dolor, alliberant-lo, complint
la seva paraula, i donant-li la terra promesa als avantpassats. Precisar
el significat dels termes hebreus és difícil, per això
sovint es comparen amb els de l'àrab, idioma germà de
l'hebreu. L'àrab disposa d'un verb la rel del qual és
semblant a la de l'hebreu ‘Jahvé’, i que significa «estimar
apassionadament». Unim la significació hebrea de Jahvè
«Jo som», entesa com «el qui fa ser», amb
el matís àrab «estimar apassionadament». En resulta
una bella significació del nom de Déu: Jahvè és el Déu
que «fa ser», que modela, el seu poble «estimant-lo
apassionadament». La metàfora del gerrer, de cada
vegada, es fa més real i menys fictícia: l'AT narra la
història en què Jahvè modela el seu poble amb un amor
apassionat. 2n.
Amb el pas del temps Israel s'estableix a Palestina, lentament
la condició nòmada es perd i Israel esdevé sedentari.
El canvi en el mode de vida implica una variació
en el llenguatge. La comprensió de Jahvè «Jo som»,
amb el matís de significat «el que fa ser», es
va perdent, i queda en el
«Jo som». Els
hebreus, en establir-se a Palestina, prengueren contacte
amb els cananeus que poblaven el país. La religió cananea
comptava amb molts de déus (Baal, Aserà, etc.), que adoraven
en nombroses imatges. Els israelites foren atrets per
l'exuberància del culte cananeu, oblidaren Jahvè i reteren
culte als ídols. Els profetes foren els encarregats de
recordar al poble que només Jahvè és Déu i, com a conseqüència,
els ídols no tenen caràcter diví. El
profeta Isaïes, quan s'hi refereix, els anomena «els
qui no són» (Is 41, 29), «no-res» (Is 41, 24),
«una nul.litat» (Is 45, 14). En contraposició als
ídols, Jahvè es presenta com l'únic Déu: «el que és»
(Jo som, Is 45,5). Isaïes ensenya al seu poble que la
salvació es troba només en les mans de Jahvè i no en el
fals poder dels ídols. Jahvè és autor de la creació (Is
40, 26), i dirigeix la història (Is 41, 1-5) per fer propici
l'alliberament d'Israel (43, 1). Els ídols són incapaços
de qualsevol actuació (Is 41, 23), senzillament perquè
«no són» déus i, per tant, és absurd triar-los
(Is 41, 24). Els
dos aspectes del mot ‘Jahvé’, “Jo som” I “el que fa esser”,
exposen la intimitat de Déu. Jahvè és l'únic Déu i no
n'hi ha d'altre: no és tan sols el Déu d'Israel, sinó
el de tota la Humanitat. Jahvè és l'únic capaç de salvar
i donar sentit a la vida del seu poble; és a dir, de modelar
Israel i totes les nacions amb amor apassionat. Éll és
qui modela la nostra vida a la seva imatge i semblança
amb amor apassionat. Posem-nos dins les bones mans de
Déu i deixem-nos tornejar per la seva tendresa. |
||||
torna a l'índex |