El llac de Genesaret, situat a la Galilea, era important per la pesca i les industries que l’envoltaven. La pesca era abundosa a la zona nord-est del llac vora Cafarnaum i Betsaida. A 12 km de Cafarnaum es trobava la ciutat de Tariquea, anomenada també Magdala. L’arqueologia mostra que era una ciutat important. Tenía, vers l’any 67 d.C., uns 40. 000 habitants. La major part d’ells es dedicaven a la pesca i a l’industria del peix sec i salat que exportaven a les regions veïnes. Un altre sector treballava a la construcció de vaixells i a la fabricació d’ancores de pedra.

     La paraula “Magdala” procedeix de la veu aramea “migdol”, que significa “torre” o “fortalessa”. Allà hi havia una guarnició militar relativament important, i era un lloc duaner amb molt de tràfec. Situada al camí de la “Via Maris,” era també un lloc de pas obligat per a les caravanes comercials que solcaven el Pròxim Orient. Pescadors, contructors de vaixells, treballadors de l’assecament del peix, soldats, comerciants, cobradors d’impostos, etc; feien de Magdala una ciutat cosmopolita una mica allunyada de judaisme més estricte.

    Maria Magdalena; és a dir, Maria, la de la ciutat de Magdala, en la seva condició femenina participaría en la vida de la ciutat. El paper de la dona, dins el judaisme del segle I dC., no era fàcil. La dona era lliurada en matrimoni pels seus pares i vivia sotmesa al seu marit; es dedicava a les tasques de la casa i a l’educació específica de les filles. El seu paper en la vida religiosa era reduït, participava en el culte sinagogal en un lloc distint dels homes i, tant sols, estava obligada a respectar els manaments negatius de la Llei.

    La ciutat de Magdala no apareix a l’Evangeli, però al ser pròxima a Cafarnaum Crist la degué visitar sovint. En una d’aquelles visites es va trobar amb Maria Magdalena. L’encontra de Maria amb el Senyor marcà del tot la seva vida posterior. Dels personatges de l’Evangeli, María Magdalena n’és dels que més apassionadament estimaren Jesús. Ella el va estimar viu, el va estimar mort i el va estimar ressuscitat.

    1º. El va estimar viu.

    En el viatge cap a Jerusalem acompanyaven Jesús “els Dotze i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cusa, administrador d’Herodes, Susanna i moltes d’altres que el proveïen amb els seus béns” (Lc 8, 2). El text descriu la relació entre Jesús i Maria Magdalena: li havia foragitat set dimonis.

     La relació entre Jesús i Maria s’inicia amb l’experiencia de salvació. Durant el segle I d.C., es pensava que les malalties eren causades per esperits malignes que penetraven la persona i la destruïen. Molts de fragments de l’Evangeli presenten els dimonis atormentant persones: l’endimoniat de Gerasa (Mc 5, 1-13), el mut endimoniat (Mt 9, 32-34), etc. El poble intentava dominar els dimonis mitjançant conjurs magics, festes cultuals, i el compliment de certes prescripcions rituals.

     Jesús explusa els dimonis, no per mitjà de la màgia, sinó per la seva pròpia autoritat. “Esperit maligna surt d’aquest home!” diu Jesús a l’endimoniat de Gerasa (Mt 5, 8). Jesús allibera Maria foragitant-li set dimonis. Després d’aquesta experiencia d’alliberament Maria segueix Jesús per sempre.

     La vida cristiana, el seguiment de Jesús, comença sempre amb l’encontre personal amb el Senyor. Crist és com la “perla” o el “tresor” de l’Evangeli que es troba un cop en la vida i es deixa tot per adquirir-lo (cf. Mt 8, 44-46). Maria, seguidora feel de Jesús, l’ancompanya tota la vida fins al final en el moment més dur de la creu: “Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena” (Jo 19, 25).

     2º. El va estimar mort.

        Quan Crist mor, sembla que tota la seva vida hagi caigut en el buit. Els deixebles que el seguien amb entusiame abandonen el Mestre: Pere el negà (Lc 22, 54-62), els deixebles d’Emmaús s’en tornen cap a ca seva (Lc 24, 13-35), els altres es tanquen al cenacle plens de por (Lc 24, 37). Només les dones son presents vora el sepulcre de Crist (Mt 27, 56.61). L’amor de María Magdalena per Crist mort, s’expressa en tres actituds:

    a. “Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc” (Jo 20, 1). Quan tot és fosc; quan la vida de Crist ha perdut als ulls dels deixebles tot el seu sentit, María Magdalena es posa en camí cap a Jesús. Estimar Jesús quan feia miracles era fàcil, estimar-lo al peu de la creu era agosarat, pero estimar-lo en el sepulcre semblava absurd. Dins l’absurd de la tenebra, Maria Magdalena estima el Senyor.

    b. “Maria es va quedar plorant fora, a la vora del sepulcre” (Jo 20, 11). El plor manifesta el dolor intens per la pèrdua d’un ser molt estimat (Jo 11, 31.33). El text biblic presenta cuatre vegades el plor de Maria (Jo 20, 11.11.13.15) fent palès l’intensitat del seu patiment. No indica, però, un plor desesperat; notem que la mateixa paraula grega “plorar”, apareix a la tercera benaurança “Feliços els qui plorau: vindrà dia que riureu!” (Lc 6, 21). En Maria s’acompleix la benaurança i, sense que ella ho sàpiga, el seu plor es ja l’aubada de Pasqua.

    c. “Passat el repòs del dissabte Maria Magdalena ... va anar a comprar olis aromàtics per ungir el cos de Jesús” (Mc 16, 1). Ungir el cos d’un difunt era costum jueu. En el cas de Jesús no degué ésser fàcil l’unció, pensem que havía estat ajusticiat per una condemna civil i religiosa. Anar a ungir-lo, significava adherir-se públicament a la seva persona amb tot el risc que comportava, però Maria Magdalena hi va.

    En l’hora fosca de la mort de Jesús, Maria l’estima amb tota la seva humanitat: Va al sepulcre, plora per ell, i l’ungeix amb perfums i olis aromàtics.

     3º. El va estimar ressuscitat.

      Jesús ressuscitat i Maria es troban vora el sepulcre. Ella no reconeix Jesús i el confon amb l’hortolà. El Senyor li parla emprant el seu nom “¡ Maria !” i ella respon “¡Rabbuní !”, que vol dir “bon mestre” (Jo 20, 16-17). El Senyor és qui ens crida pel nom i ens fa amics seus. Així com la Paraula de Déu, al principi dels temps, va fer d’un lloc buit i tenebrós, el cel i la terra (cf. Gn 1, 1), també la Paraula de Jesús fa d’una dona que plora vora un sepulcre fosc la millor dels seus deixebles. Vegem el procés:

      Jesús pronuncia el nom “¡ María !”. En aquest mateix moment ella se n’adona què no és l’hortolà qui parla sinó Jesús de Natzaret. Notem un detall molt important: María reconeix Jesús amb el nom que se li aplicava quan recorria Palestina, abans de morir i ressuscitar, “Rabbuní”. Encara no se n’ha temut de la nova realitat de Crist ressuscitat. Jesús contesta quelcom estrany  “deixa’m anar”. ¿Per què aquesta resposta?.

     El deixeble no es pot acontentar considerant Jesús com un bon mestre, amb una doctrina moral interessant. Per a un deixeble Jesús és molt més, és “El Senyor”: el centre de la vida i la meta del nostre camí. La trobada personal amb Crist es l’inici i el centre de la vida cristiana. María quan ha trobat El qui és molt més que un bon mestre, comença a anunciar l’Evangeli, proclama que Crist es el Senyor: “Maria Magdalena va anar a trobar els deixebles i els anunciava ¡He vist el Senyor!” (Jo 20, 18).

       Maria Magdalena és el paradigma de l’amor constant, feel i apassionat pel Senyor. L’amor per Jesús, neix sempre de l’encontra personal amb Ell i porta sempre al anunci de l’Evangeli, a donar compliment a les paraules del Senyor: “Anau, doncs, a tots els pobles i feis-los deixebles meus, batiant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenayat-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt 28, 20).

torna a l'índex