L’evangeli de Lluc relata com Josep d’Arimatea davallà de la creu el cos de Jesús, l’embolcà amb un llençol i el diposità en un sepulcre tallat a la roca, on encara no hi havien possat ningú (Lc 23,50-55).

Com era costum entre els jueus; el dia després del dissabte, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat per ungir el cos de Jesús. Sobtadament vegeren que la pedra que tancava la tomba havia estat apartada. Entraren en el sepulcre però no trobaren el cos del Senyor.

En aquell moment de perplexitat, dos homes amb vestits resplandents els digueren: “Per què cercau entre els morts aquell que viu? No és aquí: ¡Ha ressuscitat! Recordeu el què us va dir quan encara era a Galilea: Cal que el Fill de l’Home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressuciti al tercer dia” (Lc 24,6-7). 

Les dones se’n tornaren i explicaren el succés als apostols; però les seves paraules els semblaren un absurd, i no les cregueren. Amb tot, Pere anà correns fins al sepulcre i vegé que hi havia tan sols el llençol d’amortallar, després tornà a casa estranyat del que havia passat (Lc 24,1-12). Els esdeveniments que descriu el relat dels deixebles d’Emaus succeixen aquest mateix dia. Comentarem la trobada dels deixebles d’Emaús amb el Senyor seguint els quatre apartats en que es divideix la narració.

a. Els dos deixebles caminen decebuts cap a Emaús (Lc 24,13-24).

La Bonanova del tercer evangeli s’inicia amb la revelació al sacerdot Zacaries del naixament de Joan el Baptista (Lc 1,5-25), i acaba descrivint l’ascenció de Jesús (Lc 24,50-53), amdós esdeveniments tenen lloc a Jerusalem. La Ciutat Santa és l’indret on succeieixen els grans esdeveniments de la vida del Senyor: el sant sopar, la mort, la ressurrecció, la ascenció, etc. Jerusalem és el centre geogràfic de l’evangeli de Lluc.

Per altra banda, Emaús es una ciutat quasi desconeguda, no apareix cap altra vegada en el NT. La seva localització arqueològica encara és incerta, però semble amb molta probabilitat que fou una ciutat on residien soldats llicenciats de l’exèrcit romà. Era, per tant, un lloc allunyat de la vida de Jesús i del judaisme en general. Pels jueus representava un lloc pagà, i com a tal denotava el sense sentit religiós de la vida. En definitiva, Emaús, en contraposició a Jerusalem, sembla la metàfora del fracàs i la buidor.

Els dos deixebles es traslladen des de Jerusalem a Emaús. Caminen des de la ciutat hon hi ha el sentit de tot (Jerusalen on Crist ha ressucitat) cap al poble sense sentit (Emaús, la ciutat pagana). Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a parlar amb ells, però els seus ulls no eren capaços de reconéixer-lo.

Els dos deixebles conten a Jesús el perquè del seu decensís: han abandonat Jerusalem (la ciutat del sentit) i van de tornada cap a Emaús (la ciutat del sense sentit). Els deixebles tornen enrera perquè han quedat dessabuts de Jesús de Natzaret.

Ambdos homes sabien moltes coses de Jesús: era un profeta poderós en obres i en paraules, havia d’alliberar Israel, i fins i tot han constatat com ha estat crucificat, però afageixen com a conclusió del seu dialeg amb Jesús: “ ... ara ja som al tercer dia des de que han passat aquestes coses” (Lc 24,21).

Els dos deixebles demostren saber moltes coses de Jesús; i, tal volta, anaren molt de temps amb ell per les contrades de Judea. El dos homes saben moltes coses de Jesús, però no han après a seguir-lo, a conviure amb Ell, a perceber-lo vivent al seu costat. I ara que Crist és mort tornen a la seva vida de sempre; representada per Emaús, la ciutat del sense sentit. Certament, per coneixer Jesús no basta saber dades de la seva història sinó que cal seguir en profunditat l’evangeli.

b. Jesús els explica les Escriptures (Lc 24,25-28).

Crist els diu: “Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar en la seva glòria?”. Jesús  començant pels llibres de Moises i continuant pels profetes, els explicà tots els passatges que es referien a Éll.

Adoptant un llenguatge planer podríem dir que Jesús els diu: Us heu equivocat, coneixer-me no es sols saber moltes coses de mi, coneixer-me es seguir-me. I per seguir-me el més important és estar en mi, ésser amic meu, recorre la vida anunciant l’evangeli i lluitant per erradicar el mal del Món; seguir-me és pregar, és estimar, és evangelitzar (cf. Mc 3,13-18).

Crist comenta els llibres de la Llei i dels Profetes per mostrar als dos deixebles abatuts que Ell no és tan sols un model ètic a seguir (l’alliberador del domini romà), ni sols un personatge important (l’alliberador d’Israel), ni tant sols una il.lusió (algú poderós en paraules). Éll és la persona en qui podem establir la més preuada amistat, però una amistat madura; és a dir l’amistat pastada en la pregària i en el sofriment de la prova.

c. Crist parteix el pa (Lc 24,29-32).

L’explicació de Jesús ressona dins el cor dels deixebles. Tal volta es preguntàssin: Hi si sols hem dedicat la vida a coneixer coses de Jesús?, hi si només hem fet projectes però ens falta haver contactat amb l’intimitat de Crist. Per tal d’explicar el procés interior del deixebles el text bíblic posa en boca dels dos caminants aquestes paraules: “No és veritat que el nostre cor s’inflamava dins nosaltres mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24,32). Crist ens acompanya i ens parla sempre dins la fondària del nostre cor, només ens cal tenir-lo obert a la seva paraula.

Els deixebles demanaren a Jesús que es quedàs amb ells. Asseguts a taula, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment s’obriren els ulls dels deixebles i el van reconeixer, però Ell desaparagué de davant ells (Lc 24,30-31).

El gest de Jesús de partir el pa és el mateix que feu durant l’últim sopar amb els deixebles (Lc 22,9); i és també el gest que realitza el prevere, en nom de Crist, a la celebració de l’Eucaristia. El deixebles d’Emaús deixen de veure Crist amb el ulls de la cara, però el perceben més que mai amb els ulls del cor, és a dir amb els ulls de la fe. Deixen de mirar Jesús com un profeta mort, i començen a contemplar el Ressucitat que dóna sentit a la seva vida i per a qui val la pena deixar-ho tot i seguir-lo.

d. Els deixebles tornen a Jerusalem (Lc 24,33-35).

Quan han experimentat a fons la presència de Jesús ressucitat, els dos deixebles deixen de caminar cap Emaús i emprenen el camí de Jerusalem. Deixen de caminar cap enrera vers el sense sentit de la buidor, i reemprenen cap endavant la ruta del sentit i la plenitud. La raó de seva vida no serà altre que anunciar amb decisió la presència de Jesús ressucitat, així ho fan saber als apòstols quan arriben a la Ciutat Santa: Una altra vegada la seva vida torna a tenir sentit.

Quan arriben a Jerusalem els apòstols els diuen: “Realment el Senyor ha ressucitat i s’ha aparegut a Simó!”. I els dos deixebles començen a contar, a predicar, el que els havia succeït en el camí, i com havien reconegut Jesús al partir el pa.

Aplicació a la nostra vida.

Observem que les quatre passes en que s’estructura el fragment són els mateixos quatre moments en que es divideix l’Eucaristia.

Quan inciam la celebració ho feim reconeixent els nostres pecats, les vegades que en lloc de caminar cap a Jerusalem ho hem fet cap a Emaús; es a dir les vegades que en lloc de caminar cap endavant ho hem fet cap enrrera: és l’acte penitencial. Jesús no ens condemna pels pecats que hem comès sinó que es posa a fer camí en nosaltres. Ell ens parla mitjançant les Escriptures; per això a cada Eucaristia llegim la Paraula de Déu: és la litúrgia de la Paraula. Després Crist ens parteix en Pa: la litúrgia Eucarística. Finalment rebem la benedicció, mitjançant la que se’ns envia al nostre Món per anunciar, com feren els dos deixebles, que ens hem trobat amb Jesús ressucitat en el camí de la nostra vida i especialment quan partíem el pa.

¡Jesús es viu! Ens podem trobar amb ell personalment a l’Eucaristia, allà esdevé el nostre encontre privilegiat amb el Crist vivent que sempre ens acompanya pels viaranys intricats que tant sovint ens depara l’existencia.

torna a l'índex