“El setè dia és dissabte ...

és dia de repós dedicat al Senyor”

                                                                                                                    (Lv 23,3).

La Sagrada Escriptura desclou la primera pàgina amb una pregària que relata poèticament l’obra creadora de Déu (Gn 1,1-2,3). El Senyor creà la llum, després donà origen al firmament; i seguidament als continents, el Sol, la lluna, els estels, la vegetació i els animals.

Al día sisé Déu creà l’home i el col.locà al centre de l’Univers harmonios nascut de la seva Paraula. Per tres vegades en el relat dels origens el text sagrat empre el mot “home”, destacant d’aquesta manera el seu paper preeminent en la creació (Gn 1,26.27.27).

La narració del principi del Món és tanca recordant cóm el Senyor beneí el disabte i en feu un dia sagrat, perqué aquell dia reposà de la seva obra creadora (Gn 2,3).

Quin és el sentit de la sacralitat del disabte?

a. La santedat del disabte traspúa el rostre alliberador de Déu.

L’acció de Déu als origens fou intensa, i el relat del Génesi la conclou discriguent el repós del Senyor després d’acabar la seva labor: “Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè día, Déu havia acabat la seva obra. El día setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el día setè i en va fer un dia sagrat, perqué aquell dia reposà de la seva obra creadora” (Gn 2,2-3).

Aturem-nos en aquest fet: Després de crear el Món, Déu, en el día setè, va reposar.

El mot “reposar”, en la llengua de la Biblia, es pot expresar de moltes maneres, però el terme hebreu “reposar” que apareix en el relat de la creació consisteix en un verb especial. El terme és tan especific que entre les llengues semítiques només està atestiguat en hebreu i fenici. Referit a Déu significa “descansar”; en canvi, referit a l’home connota, entre altres acepcions, el fet de “guardar el disapta”.

Recordem que l’home fou creat a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26). Per tant la manera en que l’home ha de guardar el disabte ha de ser imatge i semblança de la manera en que Déu descansa.

El dissabte és per Israel un dels trets més genuins de la seva experiencia religiosa. El seu origen es remonta, probablement, al mateix naixament de la religió israelita. El seu primer sentit rau en la necessitat de ubicar en el decurs del temps certs dies de descans; pero desde la perspectiva creient el sentit del disapta en molt més intens: la seva significació és religiosa.

El que caracteritza el disapta és el fet de que apareix com una de les clausules de la Aliança entre Déu i el seu Poble. Notem la presència del dissabte en el pacte del Sinaí, concretament en el Decaleg (Ex 20,10-11); i també en el pacte que assenyala la confederació de les tribus, expressat en l’anomenat Codi de l’Aliança (Ex 23,12; 34,21).

El llibre de l’Èxode descriu la lliberació d’Israel del cruel esclavatge d’Egipte. El Senyor allibera el seu poble i el conduieix cap a la Terra Promesa, coneguda com el “lloc de repós”, després de les proves d’Egipte i de la travessa del desert (Dt 12,9; Sal 95,11).

Per tan quan l’israelita celebrava el disapta, no només disfrutava d’un día de descans; sino que revivia la força alliberadora de Déu. El Senyor havia lliberat Israel de l’esclavitud d’Egipte per otrorgar-li la terra de promisió, la terra de repós.

El record del Déu alliberador és un tret caracteristic de l’espiritualitat d’Israel. Els imperis antics, com podia ser Babilonia, gaudien també d’un dia en que rememoraven les gestes de Déu dins la Història. Pels babilonics aquest dies eren anomenats els “dies fatidics”;  els ciutadans rememoraven, amb veu tremolossa, la por que els déus eren capaços d’infundir dins l’ànima corsecada dels homes.

En canvi, el disapta, el día en que Israel commemorava els prodigis del Senyor, era la festa que feia memoria dels esdeveniments alliberadors de Déu en favor del seu poble.

b. La santedat del disabte: mirall de la gratuitat de Déu.

El mateix llibre de l’Éxode presenta un segon sentit del disabte: “Perqué en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el día setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el disabte i l’ha consagrat” (Ex 20,11).

El redactor d’aquests verssets relaciona el disabte amb la tasca creadora de Déu: “... va fer el cel, la terra, el mar ... però el dia setè va reposar ...”. El Senyor quan decideix donar origen al Món i a totes les seves criatures ho fa amb absoluta gratuitat.

Al relacionar el dissabte en la creació apareix la segona característica del dia setè: Recordar la gratuitat de Déu; es a dir, rememorar que el Senyor ens ha estimat abans de crear el Món, i que actua tant sols per amor.

El dia de repos tenia, certament, dins el poble d’Israel el sentit de descansar dels treballs realitzats durant la setmana. Però la finalitat del descans era més fonda: Recodarva la naturalesa alliberadora de Déu i permetia contemplar la gratuitat amorosa del Senyor envers les seves criatures.

Desde la perspectiva de l’alliberació i la gratuitat, el dissabte afavoria la reconciliació entre els germans, i els permetia començar de bell nou una nova vida en comú. Fou una llástima que la caperrudessa farisea del segle I convertís la joia del dissabte en un precepta opresiu, i del tot allunyat del seu sentit originari (cf. Lc 13,10-17).

c. La santedat del dissabte: crida a viure l’existència en plenitud.

Observant el repós del dissabte els israelites contemplaven el rostre alliberador i gratuit del Senyor. Però notem ancara una altra referència de l’Exode al dia setè (Ex 31,17): “Serà (el disabte) un signe perpetu entre jo i els israelites, ja que en sis dies jo, el Senyor, vaig fer el cel i la  terra, i el setè dia vaig reposar i recobrar l’alè” (Ex 31,17).

El texte posa en relació dues paraules: el “repós” i “l’alé”.  Dins el canyamàs del pensament semita el mot “alenar” no és només sinonim de la veu “respirar”. Alenar vol dir viure amb intensitat, viure amb plenitud.

Recordem que quan Yahvé en el paradís terrenal hagué modelat l’home amb el fang de la terra, li insuflà l’alé de la vida, i aquella figura de fang esdevingué un esser vivent (Gn 2,7); en definitiva l’home passà a ser la criatura privilegiada capaç de viure en plenitud. I viure en plenitud no es altra cosa que viure a fons en maduressa, gratuitat i llibertat.

Recopilem el sentit del terme descansar, propi del dissabte, que fins ara hem esbrinat. El repós és humanament necesari per recuperar-nos de la tasca cotidiana. Però desde la perspectiva de la fe permet recordar el rostra alliberador i gratuit de Déu, a la vegada que recorda constantment la necessitat de viure a fons la vida que Déu ens ha regalat.

Conclusió.

La nostra terra es, en part, un pais turistic. La majoría dels nostres visitants no arriben a conaixer a fons les nostres arrels, es limiten a gaudir del Sol, visitar els museus i endursen algunes fotografies preses de forma fugissera.

A força de veure turistes, tal volte també nosaltres hagim esdevingut turistes de la nostra vida i de l’Evangeli. I ens hagim acostumat a fer turisme per la nostra existencia i per la Paraula de Déu; es a dir, a viure seuperficialment la vida sensa deixarnos assaonar per la Paraula que, llegida amb calma, pot germinar dins les entreteles del cor i fer sentir el batec del Regne de Déu.

L’Antic Testament assoleix la seva plenitud dins el Nou Testament. El Diumenge és desde l’òptica cristiana el Dia del Senyor; celebram la presencia entre nosaltres de Crist ressucitat a la vegada que s’ens convida al repòs. Però entenent el terme reposar en el seu significat bíblic: descansar, tenir temps per contemplar el Déu alliberador i gratuit que ens estima; i sobretot, escampar l’alé de la vida, el desitg de viure i fer viure la vida a fons desde la llibertad, la maduressa i la gratuitat.

torna a l'índex