[Lliçó inaugural del curs 2005/2006]

Vaig conèixer Etty Hillesum llegint aquestes paraules seves: “I si Déu deixa d’ajudar-me, seré jo que tindrà que ajudar Déu... prendré per principi “ajudar Déu” en la mesura del possible i si ho aconseguesc també estaré aquí per ajudar els altres”.

Ajudar Déu? Estam tan avesats a donar les culpes a Déu de les nostres desgràcies que em va emocionar que qualcú parlàs d’ajudar-lo. Això em mogué a llegir el diari d’Etty Hillesum, la volia conèixer. Les seves paraules em recordaren a Teresa de Lisieux, que sovint expressà el desig de consolar i acollir a Déu.

Etty Hillesum nasqué a Holanda en 1914, en el si d’una família jueva, no-practicant. Estudià dret a Amsterdam i es dedicava a donar classes de rus (la seva mare era una jueva russa). Etty era una jove lliure, plena de curiositat intelectual i duia una vida bastant despreocupada, dispersa i flanquejada d’experiències amoroses. Fou a través de la seva amistat amb Spier, psicòleg jueu, al que ella estimà molt profundament, que Etty començà un procés de transformació espiritual.  Aplicant la disciplina interior que Spier li ensenyà, Etty anà trobant un equilibri personal i se li desvetllà un món nou que ella gairebé no havia pogut imaginar abans. En el diari que començà a escriure en març de 1941 i que finí en novembre de 1942 ens descriu aquest procés que parteix de la seva presa de consciència de la presència de Déu en ella i que s’aprofundeix en un intens amor als éssers, a la vida, a Déu, un amor més fort que la violència i la por a la mort, un amor desprès, il.luminat amb profundes intuïcions.

Finalment després de viure un any al camp de concentració de Westerbork Etty fou portada a Auschwich en setembre de 1943 on morí dos mesos després.

Etty Hillesum no pertanyia a cap confessió religiosa. De tradició jueva, el seu pensament és molt personal amb trets clarament bíblics i cristians, Les seves lectures preferides eren: el poeta Rilke, Dostoyevski, els evangelis, sant Agustí, Tolstoy...

Etty descobreix en Déu lo més real i autèntic d’ella mateixa, de tot allò que viu. Ell és lo més íntim de nosaltres mateixos.

Un dia de novembre de 1941 escriu com s’ha sentida empesa a agenollar-se i inclinar el cap en terra moguda per una voluntat més forta que la seva en el marc gens poètic de la seva sala de bany.

La freqüència i la intensitat dels seus diàlegs amb Déu no deixen d’augmentar al llarg del seu diari. Quan el 31 de desembre de 1941 fa el balanç d’aquell any no s’atura en les privacions, vexacions i sofriments que ella i la seva gent han patit de part dels nacis, sinó que agraïda recorda com ha pres consciència de si mateixa i s’han alliberat les forces profundes que l’habiten, com ara sent la necessitat d’agenollar-se als peus del seu llit i que l’essencial es troba en ella mateixa. Dirà: “En mi hi ha un pou i aquest pou és Déu.” Déu provoca en Etty un intens amor a la vida, l’omple de sentit i sense abandonar el seu misteri el sent molt proper. Escriu en setembre de 1942: “El sentiment de la vida és tant fort en mi, tan gran, tan seré, tan ple d’agraïment...Tenc en mi una felicitat tan completa i perfecta, Déu meu. El que l’expressa millor són aquestes paraules: “recollir-se en si mateix.” Per ventura és l’expressió més perfecta del meu sentiment de la vida: Em recull en mi mateixa.  I aquest “mi mateixa”, el lloc més profund i ric que hi ha en mi, allà on em recull, l’anomeno “Déu.” Aquest és el meu sentiment perpetu i constant: Aquell d’estar entre els teus braços Déu meu, protegida, abrigada, impregnada d’un sentiment d’eternitat.”

Etty i Teresa de Lisieux tenen el convenciment de que la vida té sentit i que aquest és Déu. Ambdues visqueren vides molt distintes, una ve d’un ambient estudiantil, poc religiós i molt lliure, l’altra d’un Carmel francès de finals del segle XIX. Les dues descobriren que Déu capta a les nostres portes demanant la nostra acollida, el nostre amor. Teresa comprengué que Déu no necessita que l’apaivaguem amb doloroses expiacions sinó que ens lliurem a Ell mirant de cara la nostra feblesa i mediocritat tot confiant en la seva misericòrdia que en vol transformar en Ell.

Etty anirà aprenent a estimar sense posseir l’altre, passarà per profundes crisis personals, experimentarà el poder de l’odi, de la por, viurà els moments tan difícils de la deportació al camp de concentració, però al mateix temps el seu amor a Déu, a les persones i a la vida s’intensificaran cada vegada més transformant-la profundament. Ella sap que en cadascú hi ha aquest pou que és Déu i en aquells amb els qui es troba vol descobrir la seva parcel.la de Déu. No es cansa de conèixer, de mirar als ulls de les persones amb les quals entra en contacte. Veu molts que estan destruïts per la por, l’odi, la desgràcia, i emprèn la tasca d’ajudar-los. Vol ajudar a treure les pedres del pou que no permeten a Déu de fluir en nosaltres. Vol ajudar a Déu que està ferit i humiliat en tants d’éssers. Cada vegada que qualcú s’enfonsa en la desesperació i arriba a negar tota possibilitat de l’existència de Déu és Déu que resulta expulsat d’aquest món. A ella mateixa li sabia greu que a vegades el seu hoste, Déu, tigu   és que sofrir “moments de penúria” en aquell aixopluc que ella l’oferia, volia treballar per ell i conversar amb Ell el més possible: “Conversar amb Tu, Déu meu. Et sembla bé? Més enllà de les persones no desig més que dirigir-me a Tu. Si estim als altres amb tant d’ardor és perquè en cadascú d’ells estim una parcel.la de Tu, Déu meu. Et cerc per tot arreu en els homes i sovint trob una part de Tu. Intent descobrir la teva presència en el cor dels altres, Déu meu.” (p.188).

També Teresa de Lisieux descobreix que sovint el rostre de Déu és un rostre humiliat i bufetejat. El seu pare, monsieur Martin ha agafat una malaltia mental. A Lisieux es comenta que la pena de deixar la més petita de les seves filles al Carmel l’ha trastornat. Teresa adorava son pare. Intenta cercar el sentit que té tot això: Per què a mon pare, tan bo, tan generós, tan creient? Teresa llegeix el quart cant del servent de Jahvé en el llibre d’Isaïes ( la seva germana Celine li havia fet arribar en fascicles  unes traduccions al francès de textos de l’Antic testament), allà apareix un home menyspreat, torturat, abandonat de tots, que no obstant és causa de salvació dels altres. Aquest home és Jesús. Quan Déu caminà entre nosaltres fou desconegut, menyspreat, ridiculitzat. El seu rostre fou desfigurat pels cops i les escopinades. Déu s’identifica amb son pare i amb tota la humanitat fràgil i ferida. Teresa aprendrà també a descobrir la presència de Déu en les seves germanes i en aquelles menys afavorides, més difícils. Ell vol estimar-les com Jesús les estima. Millor, Que Ell les estimi a través d’ella mateixa. Compren que Jesús vol ser acollit i consolat en els seus germans pecadors. Teresa expressa el seu amor en mil petits detalls. Sobretot no deixa que les manques d’estimació apaguin el seu amor, perdona una i una altra vegada la mesquinesa que l’envolta, cerca sempre la manera d’alegrar les seves germanes... Fa de l’amor el sentit de tota la seva vida. Fins i tot quan ja està malalta de tuberculosi, envaïda de dubtes sobre la realitat de la vida eterna ella accepta menjar el pa amarg de la manca de fe a la taula dels no-creïents. Els arguments que a finals del segle XIX feien pensar a molts que un dia tot es podria explicar per la ciència i que el món sobrenatural no era més que una projecció nostra eren coneguts per Teresa. L’assaltava el pensament de que després de la mort l’esperava el no-res. Una germana manifestant-li la seva admiració pels sentiments d’esperança que despertaven els seus poemes quan evocaven la Pàtria eterna on viurem amb Déu per sempre, rebé aquesta resposta de Teresa: “Escric el que vull creure.” Realment ella vol creure, i opta per la fe, opta per allò que dóna sentit a la seva vida. Poc abans de morir diu: “Només compta l’amor.”

Teresa visqué l’amor sense límits en mig de la grisor de la vida del seu convent, Etty en el camp de concentració. Cap de les dues es deixà devorar per l’odi, la ràbia, el desànim; es varen arrapar a Déu, font perenne de vida. Etty reconeix les dificultats que experimentà per superar l’odi que l’inspiraven els alemanys, als quals els dedicava els pitjors insults. Ella ho supera, avergonyida i desfeta per aquests sentiments de ràbia, diu: “És suficient que hagi un sol alemany respectable perquè estigui prohibit vessar el propi odi sobre tot un poble”. Quan viu a Westerbork, en mig d’una comunitat afamada, humiliada, privada de tot dret i sobretot amenaçada d’extermini, Etty manté la seva lucidesa i determinació d’ésser: “Aparentment, estam comdemnats a una passivitat absoluta; però, qui podria impedir-nos de mobilitzar les nostres forces interiors?... L’absència d’odi no implica necessàriament l’absència d’una elemental indignació moral. Jo sé que els qui ens odien tenen bones raons per a fer-ho. Però, ¿ per què hem d’escollir sempre el camí més fàcil ? En el camp he sentit amb tot el meu ésser que el més petit àtom d’odi que s’afegeixi a aquest món el fa encara més feréstec”.

Etty no sempre aconsegueix sobreposar-se a la situació però la seva capacitat d’estimar a Déu, als éssers, a la vida, no deixa d’augmentar més i més. Ella afirma que és a Déu que ella estima. Se sent feliç un dia que diu senzillament a un amic seu: “ Saps, jo crec en Déu”. Al seu voltant s’estranyen de que es fixi en la bellesa d’una flor en mig d’aquesta situació tan desgraciada. Diu: “ Les flors no són menys reals que tota l’angoixa de la qual som testimoni cada dia. Hi ha lloc per a moltes coses en la meva vida”. 

Etty confia en la força de Déu per continuar el seu camí, és Ell qui l’ha introduïda cada vegada més profundament en el seu amor infinit. Escriu: “Déu meu, agafau-me de la mà, us seguiré sense massa resistència. No escaparé a les tempestes que cauran damunt mi en aquesta vida. Aguantaré el xoc amb el millor de les meves forces. Però donau-me de tant en tant un curt instant de pau. I no creuré, en la meva innocència, que la pau que baixarà damunt mi és eterna, acceptaré la inquietud i el combat que vindran després. M’agrada entretenir-me en la calor i la seguretat, però no em revoltaré quan caldrà afrontar el fred, amb condició de que Vos em guieu de la mà. Vos seguiré per tot i tractaré de no tenir por. A on jo sigui intentaré irradiar una mica d’amor, d’aquest veritable amor al proïsme que hi ha en mi”. Aquestes paraules amb les que acabam em recorden aquell comte en el que Teresa de Lisieux parla d’un ocellet que tenia el cor i els ulls d’una àguila, que mirava cap al sol de l’amor, Déu. Normalment els núvols tapaven el sol, i l’ocellet es cansava de mirar al cel, per això a vegades es dormia, es distreia caçant cucs, embrutava en els clots d’aigua... però quan se n’adonava, en comptes d’anar-se a un racó a plorar de penediment tornava al seu lloc per mirar al sol, ocult darrera els núvols, confiant que un dia hi arribaria. Finalment l’àguila divina (el Verb) baixa del sol, pren l’ocellet damunt les seves ales i l’introdueix en el foc ardent de la Trinitat benaurada.

Esper que aquesta pincellada sobre l’espiritualitat d’Etty Hillesum, vista paral.lelament amb la de santa Teresa de l’Infant Jesús ens animi a cercar Déu per damunt de tot, amb totes les nostres forces i a entregar-nos a l’Amor.

torna a l'índex